Esperanza Gracia és una d’aquelles vidents que encara ocupen les franges de matinada a la televisió. Fa pocs dies preguntava a través del seu compte de Twitter a la plataforma de televisió en streaming Netflix “a quina hora emetien las Chicas del Cable”, la seua primera producció espanyola. No era més que una acció de màrqueting de la companyia, però que posa de manifest (i usa en el seu benefici) el canvi de paradigma televisiu. On vulgues, quan vulgues, el que vulgues.
Segons un estudi (amb enquestes en línia) de la consultora Accenture, un 42% dels enquestats ja prefereix veure la televisió a través d’un ordinador (portàtil o de sobretaula), mentre que l’ús del televisor convencional cau del 52% al 23% en el darrer any. El 13% escollia el teu telèfon intel·ligent com a dispositiu predilecte. Aquesta mateixa enquesta, el 2014 reflectia que el 65% preferia el televisor convencional. Un abisme en només 3 anys.
Aquell concepte de televisió “ritual” amb un horari fix i com a centre d’atenció de tota la família trontolla i sembla començar a tenir els dies comptats. El model televisiu camina cap a la personalització i la disrupció, tot i que l’escletxa generacional (i també la digital) és ben evident. Així ho reflexa un altre estudi de la consultora Nielsen: dos terços dels enquestats, de 61 països, ja consumeix continguts a la carta. A la franja d’edat d’entre 15 i 34 anys un 31% dels enquestats tenen contractat serveis en línia de continguts mentre que aquesta xifra es redueix a la meitat a partir dels 50 anys i és només del 6% a partir dels 65 anys.
Aquest canvi dels usos televisius (que no fi de la televisió, que continua mantenint la seua capacitat d’influència i de referenciabilitat), alterarà els modes de consum però també els formats, el mercat publicitari i, fins i tot, un dels tòtems de la indústria: les audiències. El model d’audímetres camina mandrós per ubicar-se al costat d’un altre mite com el teletext, mentre el Big Data i la microsegmentació prenen possessió. Amb les noves plataformes en línia, els usuaris oferim moltíssima informació als operadors (ubicació, gustos, temps de visionat, fins i tot en qui capítol una sèrie o altra ens ha deixat d’agradar o per contra ens ha enganxat). No en va, pregonen el binge-watching (visionat compulsiu, marató, o “sofà, pijama, manteta i un capítol darrere un altre”) àvids de conèixer-nos més i crear a mode de laboratori allò que s’ajusta al que volem consumir.
Estem davant de canvis estructurals, com els que ja veiem a la premsa escrita, però tenim com a ciutadans les eines necessàries per assolir-los? Hem parlat de l’escletxa digital i generacional que s’obri amb aquest nou paradigma, però a l’altra banda hi ha els “nadius digitals”. Posem al seu abast cada vegada més prompte (i quasi sempre massa prompte) dispositius amb què poden accedir a infinitat de continguts, però quasi sempre sense donar-los els coneixements i pautes necessaris. Saber fer servir una aplicació o manipular un smartphone o tablet és només una part del camí. Tenir les eines per a navegar amb seguretat, poder discernir entre continguts veraços o no o sobre la qualitat d’aquests, tenir una visió crítica d’allò que consumim, en definitiva, és el gran repte que tenim per davant. De fet, l’OCDE ja s’ha fixat com a objectiu que el pensament crític i la capacitat de discernir entre veritat i mentida siguen competències bàsiques a assolir durant l’etapa educativa.
Les crisis, com la de la premsa o la televisió, tenen aquest doble vessant. Per una banda, amb la fragmentació de les audiències i la caiguda dels ingressos publicitaris, hi ha el risc de basar el model en formats televisius convencionals de baixa qualitat i adreçats únicament a la rendibilitat econòmica per fer perviure el mitjà. La mateixa baixada de qualitat probablement ha accelerat la crisi de la televisió tal com la coneixíem.
Per contra, el nou paradigma també dóna l’oportunitat d’explorar noves narratives que expliquen el món, ara que tanta falta fa. I fer-ho complint amb la funció social dels mitjans de comunicació, en especial dels mitjans públics que són els cridats en primer lloc a aquesta empresa. Donar, amb rigor i qualitat, les eines i les claus d’allò que vivim i d’allò que vindrà a diferents públics, de diferents maneres, amb la televisió “ritual” i amb les noves pantalles, amb un dispositiu o amb diversos, amb formats llargs i d’altres més curts i més viralitzables, sense permetre que ningú es quede pel camí i per evitar que l’escletxa es faça més i més gran. En definitiva, fer el pas de ‘la tele’ a totes les nostres ‘teles’ de cada dia.
