Mar de fons: acte segon

5 maig 2017 01:00h

Coratge

El vent bufava molt fort. Semblava haver agranat el passeig marítim. No es veia ni una ànima. Divisàrem un pesquer que mirava d’entrar per l’escullera. «Ho tindrà difícil», sentencià. Seguírem la línia de l'horitzó. Tres vaixells feien cua per complir la mateixa missió. Realment, pensí, hi ha molta gent que se la juga cada dia a la Mediterrània. Per fugir d’on no es pot viure o per vendre peix del dia. Una part del resultat és atzar. Només una part.
    
Caminàrem fins a una de tantes terrasses buides. Fins a la primera que trobàrem, envoltada de tendals de plàstic i amb el volum de la televisió al màxim. A la merda el meu intent de buscar un escenari poètic per entrevistar Àlex Grau.
    
A ell no he de fer-li de cicerone ni explicar-li res de Cullera ni de la mar. A quin sant? És autòcton i, a més, la mar és essencial en la seua vida. Per treballar, per navegar, per gaudir, per ajudar. L’any passat fou patró del vaixell que Salvamento Marítimo Humanitario (SMH) té a l’illa de Chios. És el meu oncle.

—El vaixell és petit, però férem rescats —em digué—. Fins al 13 de març, quan la Unió Europea tancà l’acord amb Turquia —considerat tercer país segur—, arribaven huit o nou llanxes cada dia. El degoteig ha disminuït.
    
Ara, Àlex també és membre de la Junta d’aquesta ONG amb seu a Euskadi. Aviat espera tornar a Grècia. Per agafar el timó o per organitzar ajuda humanitària.

No sé si el dia de l'entrevista vingué a Cullera a posta o si, com m'assegurà, havia de passar pel Club Nàutic. En qualsevol cas, respongué a la meua crida i m’ho vaig voler creure. Necessitava escriure un article. Es deixà els diners al cotxe. Almenys, paguí jo els cafés i em vaig sentir millor. L’estava obligant a explicar-me a contrarellotge què havia viscut, què pensa, què sent davant d’una Mediterrània a la vora de la qual ha crescut, ha cuinat paelles, ha treballat de mariner, guanya regates i ha rescatat dones embarassades d’embarcacions on han trobat xiquets morts.

Ell explica cada dia les notícies que li arriben: dels de Sea Watch, d’un refugiat siri que ha acabat a Alemanya, d’un altre que ha demanat asil, dels bombers andalusos que cometeren el crim d’oferir ajuda humanitària en un país estranger. I ho explica al mur del seu Facebook, al dinar de Nadal, a grups d'escoltes, en llibrets fallers.

—Fa només uns dies —recordà—, els de Sea Watch havien recollit tanta gent que el vaixell no podia navegar i hagueren de fer un mayday. I, a banda —segons les notícies que li havien arribat—, hi havia 400 persones més surant al voltant de la nau.

També em relatà el seu viatge a Brussel·les, on un grapat d’ONGs s’havien de reunir amb representants de Frontex, a proposta d’un diputat espanyol. L’agència de la Unió Europea que vetlla per millorar la gestió de les fronteres cancel·là la seua participació uns dies abans.

Sempre he dit que el meu poble és bonic si vas a la mar i no mires enrere. Però, ara, tinc la impressió que no mirem més enllà de la penyeta del moro. Ni jo ni ningú. També pense sovint que, per a nosaltres, la mar és una part de casa. Però ningú no tanca la porta i es tapa les orelles quan algú plora a una altra habitació, no?

Durant la seua estada amb SMH, el meu oncle també passà estones als camps de Chios:

—Famílies varades, xiquets varats. Si hi ha escolarització, és molt deficient. Als camps hi ha frustració, desesperació. Haguérem de muntar una clínica a un camp, hi havia  moltes baralles. I a les dones més joves —les dones, sempre les dones— gairebé les han d’amagar, perquè algunes pateixen assetjament.

M’adoní que Àlex havia deixat de veure la platja. Feia estona. Feia temps. Àlex veu la mar.

Després d’una hora de conversa, em portà a casa i accelerà cap al Club Nàutic, on semblava que sí que havia de fer alguna cosa més. Abans de baixar del cotxe, em demanà com m’anava la vida i si estava bé vivint al poble. L'escepticisme és generalitzat i ho entenc. L’he negat més de tres vegades. Però em sembla que deixe a tothom convençut i tranquil.

Vaig eixir del cotxe i enfilí la meua plaça pensant quins símils quedarien millor en la columna. Com fer literatura amb una entrevista huracanada que m’havia provocat mal de cap i d’ànima? En aquell moment vaig saber que el text necessitaria macerar. Ho sent, Àlex.

Quin nom rebia la mar agitada d’aquell dia? Era mar de fons? No, la mar de fons descriu ones de vents llunyans o que ja han deixat de bufar, tot i que també pot descriure o un disgust o descontentament latent. La del 19 d’abril era marejada i el vent bufava amb força cinc.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next