Fins fa relativament poc de temps, per aquesta època de l’any començaven als comunidors d’alta muntanya les guàrdies dels capellans, els sagristans o els escolans, que vigilaven el cel des d’aquelles construccions menudes i sòlides, obertes als quatre vents, fetes amb pedra seca i cobertes, normalment, amb una teulada a quatre caigudes. Des d’aquelles talaies, que s’anomenen també espantabruixes en alguns llocs, els guies espirituals de la comunitat conjuraven les calamitats que amenaçaven els pobles, com ara les tronades, les pedregades, les pluges massa fortes, les sequeres o les pestes. A pesar que fa temps que han caigut en desús, encara en queden alguns, elegants, sobris, sòlids, evocadors, repartits pel nostre territori. Ara, les previsions meteorològiques es basen en dades científiques i solen encertar els pronòstics, però no poden conjurar les calamitats.
Tal dia com hui de l’any 1707, per exemple, l’exèrcit francés que havia guanyat la batalla d’Almansa uns dies abans va entrar a la ciutat de València i ni el papa de Roma hauria estat capaç de conjurar les calamitats que se’n derivaren d’aquella ocupació. Des dels decrets de Nova Planta, que entraren en vigor el juny del mateix any, a la prohibició d’exportar seda i alguns altres productes valencians que van enfonsar l’economia de l’antic regne, cent anys després de l’expulsió dels moriscos, que va ser un altre colp mortal per al camp valencià. Era una catàstrofe que no es veia vindre des dels comunidors, que aleshores encara funcionaven i que ningú no va poder evitar.
Molts anys després, el dia 8 de maig del 1980, quan els comunidors eren només una curiositat arqueològica, Jordi Pujol va ser investit president de la Generalitat de Catalunya, una altra calamitat que ningú no va veure vindre i, per això, l’exhonorable, la seua família i els seus amics, emparats sota la seua senyera, com Zaplana i els seus deixebles s’aixoplugaren sota la d’ells, ens van robar a cor què vols cor què desitges, convençuts que som imbècils perquè, probablement, ho som. Alguns intel·lectuals orgànics molt ben pagats s’havien encarregat de difondre la idea que la lluita de classes era també arqueologia social i, així, la classe dirigent hereva del franquisme va poder actuar impunement, aplaudida i tot pels patriotes d’ací i per alguns d’allà. Fins que l’avarícia desmesurada, els casaments babilònics, els cotxes de luxe, les mansions en paratges deliciosos, els viatges amb poc d’equipatge, els dinars pantagruèlics i els pecats del piu acabaren trencant el sac, la senyera i les arques públiques i els deixaren amb el cul a l’aire, com a nosaltres.
Però és que quan ja estàvem més que advertits i havíem comprovat en la nostra pell i les nostres butxaques que la lluita de classes continuaria fins l’aniquilament dels vençuts, encara ens la tornaren a clavar doblada perquè,, tal dia com hui de l’any 2004, es va inaugurar un altre negoci que va omplir les butxaques dels de sempre i ens va deixar endeutats fins les orelles: el Fòrum Universal de les Cultur€s, que també va ser una calamitat que ningú va voler conjurar, encara que tots la véiem vindre com si estiguérem vigilant el territori des del comunidor més alt del món.
