Quan tenia onze anys em van posar dos aparells dins la boca: un al paladar i l’altre a les dents. Per desgràcia per a mi l’anarquia regnava darrere dels meus llavis, però res que no poguera arreglar-se després de desenes de sessions al dentista i els més de sis mil euros que van invertir els meus pares. Recorde aquelles visites mensuals com una tortura: aquelles sales fredes, de parets verdes, amb els seients mòbils tan gitats que semblava que en qualsevol moment anaves a caure de cap a terra, i l’enorme simpatia d’aquell senyor que cada mes m’estrenyia un poquet més els –ja famosos entre els adolescents– brackets i m’amargava la boca. El dia que em van traure aquells ferros que m’impedien fins i tot tocar amb normalitat el meu instrument, vaig ser molt feliç. Però aquell senyor va emetre una sentència que em perseguiria fins a hui: encara t’has de treure els queixals de l’enteniment, quan sigues un poc més gran, o no serviran de res aquests tres anys de l’aparell.
Passaven els anys i jo vivia feliç d’esquena a l’ortodòncia en general, fins que un mal de queixals va vindre a recordar-me aquella sentència. I ja sabeu com són els mals de queixals. Eren altres temps, i els pares ja no tenien sis mil euros gastadors, així que em vaig dirigir a la Seguritat Social, a apuntar-me a la llista d’espera –que ja m’havien advertit que seria llarga–. Això va ser, si fa no fa, tres anys enrere. I tant, que ho era, de llarga! Després d’esperar mesos fins la primera telefonada, vaig ser expulsada de la llista d’espera per no poder acudir a la primera cita per a la qual em van avisar amb una antelació curta en un moment en què estudiava fora del País Valencià i no vaig tindre la possibilitat de canviar la data. Així que fa un any i mig em vaig tornar a apuntar a la cua, i després de diverses cites i diverses proves, realitzades en dies i hospitals diferents, al gener vaig tindre l’última visita, amb l’anestesista em van donar, fins i tot, la pastilla que havia de prendre la nit abans de l’operació. “Tres mesos. Com a molt tardarem tres mesos en telefonar-te, perquè si no, caldrà repetir algunes proves”. Passats dos mesos i escaig, una carta em comunica que he sigut seleccionada per adherir-me, si vull, al pla de xoc mitjançant el qual, per agilitzar les llistes d’espera, la sanitat pública deriva els seus pacients a centres mèdics privats, als quals, per descomptat, l’administració pública ha de pagar els costos de l’operació. I, des de la ignorància més absoluta em pregunte jo: no serà més fàcil invertir eixos diners en contractar més personal sanitari i/o millorar les instal·lacions públiques?
Tant fa, no ho solucionarem ara. Cansada d’esperar, em vaig adherir al pla de xoc. Al centre privat em van tornar a fer absolutament totes les proves que dos mesos abans m’havien fet a la Seguritat Social: no hi ha un intercanvi de dades? No abaratiria això els costos de l’operació? Això sí, tot concentrat en un sol dia. Una gràcia, tu. I en menys d’un mes, ja tenia cita: el 25 d’abril. Després d’esperar tant, havia de ser un dia important, clar que sí. Per a la meua sorpresa, el 20 d’abril em telefonen de l’Hospital Clínic de València, al qual pertany, per donar-me una cita per a llevar-me els queixals. Però senyores i senyors, que ningú els ha comunicat que m’he adherit al fabulós pla de xoc? Que no saben que els resultats de les proves que em van fer vostés ja no serveixen perquè ha passat massa temps?
El 25 d’abril em llevaven els queixals a un hospital privat. Després de l’operació em van donar un full amb la medicació, per a la qual el metge no em podia fer recepta perquè, clar, “aquest és un hospital privat”. Ja, però, i això del pla de xoc? Si vols, vas al centre de salut a per la recepta. Sí, així, sota els efectes de l’anestesia general, quan tot just t’acaben d’arrencar part de la teua ànima. A més, potser quan aconsegueixes prendre’t el primer Nolotil amb recepta ja s’ha fet de nit. Així que vaig comprar els medicaments amb els diners de la meua butxaca, on portava les pastilles i escassa informació sobre el procés postoperatori.
Per sort, tot ha anat bé, però ara, que encara em note els punts dins la boca, em pregunte jo: i si tinc algun problema, on m’he de dirigir? M’atendrà com a usuària de la Seguritat Social un centre mèdic privat si no li pague? Pense que no, que el dentista que em va operar, que és qui sap què hi havia dins la meua boca, ja no em tornarà a veure, perquè em va donar un paper on explicava, segons ell, tot el que m’havien fet: “per si ho has de dur al teu dentista”. Espere que dins del gremi s’entenguen, perquè jo no he aconseguit desxifrar el jeroglífic.
Tot este procés, que potser ha sigut tan llarg per la meua mala sort –no ho descarte–, m’ha fet reflexionar sobre dues coses. La primera, les llistes d’espera: les últimes dades de març de 2017 apunten que més d’11.500 pacients de la sanitat pública valenciana esperen un temps major a sis mesos per a ser intervinguts quirúrgicament, i un total de 67.525 estan en llistes d’espera. L’altra reflexió versa sobre com els nostres governs consideren que tindre la boca en ordre és una qüestió de luxe. Ara mateix, la Seguretat Social només cobreix extraccions de dents i queixals i poques pràctiques més. Ni càries ni cap altre tipus de medicina preventiva que, per descomptat, evitaria molts problemes futurs a gran part de la societat. Societat que, quan es fa vella, i sovint a causa d’eixa manca de prevenció, s’ha de posar unes dents noves que no cobreix la Seguretat Social. Només faltaria, si tindre dents és tot un luxe! I si vols gaudir-ho, sempre pots pagar-te les dents a preu d’or a una clínica privada. I si no pots, doncs menges caldo, que rosegar està reservat per a les altes esferes de la societat.
