Fa uns dies escoltava un escriptor per la ràdio. És un escriptor que m’agrada escoltar, sobretot perquè manifesta dubtes, i a mi m’agrada la gent que dubta, la gent que sap que, tot, no ho sap. En la conversa que mantenia amb la periodista amb qui enraonava, va eixir França com a tema, per l’actualitat de les eleccions i la tristesa de veure els francesos tan escorats a la dreta, i llavors l’escriptor va fer una poca explicació de les coses que li agradaven de la cultura francesa, va parlar de Camus, de l’estructuralisme i d’uns quants autors més. Fou llavors que jo, digueu‑me exagerada, vaig emetre un ai! quasi inaudible, perquè entre els noms no hi havia George Sand, ni Colette, ni Simone de Beauvoir, ni Marguerite Yourcenar, ni Simone Weil, ni tantes i tantes escriptores i pensadores. I pot semblar banal, intranscendent, accidental, però no ho és gens. L’escriptor no tenia mala voluntat, posaria les mans al foc. Passa que, com jo, és hereu d’una cultura androcèntrica i occidental. Estic segura que haurà llegit obres de tots els autors que apareixen en les grans col·leccions, aquelles que s’anuncien com les millors obres de la literatura universal, o dels grans pensadors a través de la història. Però, ai! –torne a queixar‑me, ara gràficament–, en tots aquells catàlegs, mitja humanitat s’ha esvanit. És com si les pensadores, les escriptores i etcètera no hagueren existit. Jo crec que cal esmenar‑ho i se m’ocorre que, com a prova de bona voluntat, totes aquelles persones, homes i dones, que se’n diuen feministes o, sense arribar a tal extrem, consideren que ha arribat el temps de la igualtat, haurien de –diguem durant un any sencer– dedicar‑se a llegir, únicament, les obres que el pensament i la creativitat de l’altra mitja part de la humanitat ha produït al llarg de la història. I per ser universals, caldria eixamplar els límits geogràfics i llegir obres d’autores amb la pell d’una tonalitat diferent a la nostra. En un any, solament farien un petit tast de la immensitat d’obra produïda, però l’efecte seria molt beneficiós: s’obririen un poc més les finestres per on mirem el món, a l’escriptor que vaig escoltar en la ràdio li vindrien a la boca noms en femení de manera natural quan li preguntaren sobre qualsevol país, els qui fan aquelles col·leccions caurien en descrèdit si no les retocaven, i fins i tot els professors que elaboren els programes de literatura universal o de filosofia, posem per cas, ampliarien l’esbiaixat panorama que s’ofereix als estudiants. Si a algú li calen noms, puc fer llistes.
