Hui, 14 de maig, fa cent deu anys que naixia a Borriana Vicent Enrique i Tarancon, un home providencial en la història de l’Església i, alhora, una persona clau que, des del diàleg i el sentit comú, va afavorir el procés de transició d’una dictadura a una democràcia.
De ben menut ingressà al seminari de Tortosa, diòcesi a la qual pertanyia Borriana, abans de la creació del nou bisbat de Sogorb-Castelló, el 1960. Ordenat prevere el 1929, passà a ser coadjutor i organista de Vinaròs. L’any 1931 es va fer càrrec de la difusió i implantació de l’Acció Catòlica a tot l’Estat des de la Casa del Consiliario de Madrid. I, el 1938, tornà a Vinaròs com a rector i arxiprest. Del Baix Maestrat passà a la Plana Baixa, concretament a Vila-real, el 1943, on a finals del 1945 conegué el seu nomenament com a bisbe de Solsona. La consagració episcopal tingué lloc a Borriana, a la parròquia del Salvador, el 24 de març del 1946, i la seva entrada a Solsona fou el 14 d’abril següent.
Tarancon, el bisbe més jove de l’Estat en aquell moment, va escriure la seua primera carta pastoral el 8 de maig del 1946. En aquest text, d’idees avançades i plenes del sentiment de reconciliació que va guiar tota la seua vida, el nou bisbe de Solsona deixava ben clares les línies d’actuació que marcarien el seu servei episcopal al llarg dels anys. Tarancon sabia que encara que “oficialmente estamos en paz, ¿no es verdad que acabada la guerra hace falta todavia ganar la paz?”. Per al bisbe Tarancon, “ahora ni hay paz internacional, ni hay paz política y social, a pesar de la paz, más aparente que real, que celebramos”. Encara més: Tarancon reconeixia que el socialisme “había conseguido un progreso justo en la legislación social”. El bisbe desaprovava “las injusticias del régimen capitalista” i, al mateix temps, veia que “los rencores y venganzas no han desaparecido ni en unos ni en otros”. Amb l’esperit de reconciliació que marcarà tota la seua vida, Tarancon lamentava, en aquella carta pastoral, que “después de la guerra, el egoísmo ha crecido en el corazón de los hombres e incluso personas que se llaman cristianas y hasta piadosas se dejan guiar por el egoismo”. El bisbe de Solsona, en la seua primera carta pastoral (encara massa poc coneguda), denunciava els qui “hacen grandes negocios, sin reparar en la justicia” i s’escandalitzava perquè la misèria del seu poble era “habilmente aprovechada por los desaprensivos en su propio beneficio”. El bisbe Tarancon denunciava també aquells que s’aprofiten amb “una ganancia ilícita y fabulosa”. No és estrany que, des dels sectors mafiosos i des del Govern, es qualificara Tarancon com “al obispo rojo”.
El 1950 Tarancon publicà una altra carta pastoral: “El pan nuestro de cada dia”, on el bisbe denunciava la fam que patia la zona minera de la diòcesi de Solsona. Aquesta pastoral va enrabiar el Govern de tal manera que s’ha dit que va ser aquesta denúncia pública del bisbe Tarancon la responsable de la seua llarga estada a Solsona, quan semblava que era candidat a altres diòcesis més importants i més grans. Però, amb aquesta pastoral, el jove bisbe de Solsona va aconseguir el pa que necessitaven les famílies del seu bisbat.
Tarancon sempre es va trobar bé entre els catalans : “No era un estrany a Catalunya….jo parlava valencià i això em va ser molt útil”. El fet de parlar la mateixa llengua que el poble que l’acollia (com després va fer el bisbe Josep Pont, a Castelló) va fer que en cap moment no se sentira foraster a Solsona: “Em van considerar molt prompte un català més”. Tarancon es va sentir ben arrelat a Solsona i, per això, va saber defensar els seus preveres que, per predicar en català, eren amonestats per les autoritats franquistes. Fins i tot va assumir tota la responsabilitat de l’Infantil, la primera revista que es publicava totalment en català, a finals dels anys 40, per tal d’evitar problemes de censura.
El 1964 Tarancon va ser nomenat arquebisbe d’Oviedo amb l’objectiu de pacificar, des del diàleg i el sentit comú, les revoltes de les conques mineres asturianes i, alhora, també, amb l’objectiu d’aplicar el Concili Vaticà II en una Església que mirava massa el passat. De fet, Tarancon, amb Pont i Gol, Jubany, Añoveros i Masnou, formava part d’un xicotet grup de bisbes que van apostar per la renovació i pel canvi que suposava el Vaticà II, enfront de la majoria dels bisbes espanyols, ancorats encara en el nacionalcatolicisme.
El 1969 Tarancon passà a ser arquebisbe de Toledo i cardenal i el 1971 fou destinat a l’arquebisbat de Madrid. Cal dir que Pau VIè tenia en Tarancon l’home de confiança a l’Estat Espanyol, per tal que ajudara l’Església espanyola a separar-se del Règim i, al mateix temps, perquè fera possible l’aplicació del Concili en una jerarquia preconciliar. Va ser també fonamental el seu paper com a president de la CEE durant tres triennis seguits.
L’any 1971 Tarancon va promoure l’Assemblea Conjunta de bisbes i capellans i l’any 1974 va tindre lloc el cas Añoveros. Tarancon es va enfrontar amb valentia i amb llibertat a un Règim que volia una Església submisa i subjecta al poder polític. El cardenal no va permetre que fóra expulsat de l’Estat el bisbe de Bilbao, tal com pretenia el Govern. És per això que, des del Govern mateix i comptant amb els elements més ultres de la societat, es va promoure la vergonyosa campanya de Tarancon al paredón. El 1975, el cardenal Tarancon va defensar la celebració de l’Assemblea Cristiana de Vallecas, tot i que el Govern, amb un abús de poder intolerable, va acabar per prohibir-la. Però, va ser l’homilia a l’església dels Jerònims de Madrid, en la missa d’entronització del rei Joan Carles, el novembre del 1975, que Tarancon, amb veu clara i ferma, defensà la llibertat i la independència de l’Església davant el poder i acabà amb el nacionalcatolicisme. És per això que, a les primeres eleccions democràtiques del juny del 1977 i desitjant la independència i la neutralitat de l’Església, el cardenal Tarancon s’oposà a la creació d’un partit confessional. Per això, Tarancon mai va voler identificar-se ni que l’identificaren amb un partit polític concret.
Home de gran vàlua i de gran intel·ligència, el cardenal Tarancon formà part de la Real Academia de la Lengua, on, juntament amb els acadèmics Dámaso Alonso, Camilo José Cela, Vicente Aleixandre o Rafael Lapesa, va defensar un dictamen sobre la unitat de la llengua que compartim valencians, catalans i mallorquins, davant una infame i vergonyosa campanya secessionista. Tarancon va ser un bisbe que va saber defensar la llengua dels seus avantpassats.
El cardenal Tarancon va ser un home amb una intuïció gens menyspreable sobre el futur i sobre el camí que l’Església havia de fer. Va ser un home que sempre defensà la seua independència respecte el poder i respecte dels partits polítics. Tarancon va ser un home lliure. Un home de diàleg i de paraula que sabia intuir els camins que ell i l’Església havien de recórrer, per tal de fer possible una societat reconciliada, justa i lliure. Tarancon va ser un bisbe obert als signes dels temps i fidel en el seu servei a Déu i als hòmens. Com ha dit algú, l’Església necessita hui bisbes com Vicent Enrique i Tarancon. Un bisbe que va nàixer hui fa cent deu anys i que és recordat amb agraïment i amb enyorança.
