Tinc una mania

Com el cantautor Pau Alabajos, jo també tinc una mania inconfessable i és la de capbussar-me davall la superfície de la realitat buscant allò que la mou, l’encrespa o la calma.

Aquesta mania és com un poltre que m’ha costat temps domar i controlar, tinc una certa propensió a la fantasia, defecte d’ofici, no em considere periodista, sóc escriptor.

Cada dia isc al carrer, camine entre la gent, converse amb uns i amb altres, llig la premsa mentre em faig un tallat, observe, escolte el món que m’envolta, li prenc el pols amb més o menys traça, fins que trobe una qüestió que m’obliga a escriure.

Trobe que en línies generals als valencians ens importa d’allò més la nostra llengua materna, que estem sempre a l’aguait sobre el que s’escriu o es diu sobre ella. Ho he pogut comprovar en publicar el meu article setmanal en La Veu. Els articles en què la llengua és protagonista són dels més llegits i comentats.

Aquest interés per la llengua no provoca en la majoria dels seus usuaris unes ganes irrefrenables per ampliar el seu lèxic o millorar els coneixements sobre gramàtica i ortografia, o aportar el seu granet d’arena per a incrementar el seu ús social. No. I això a pesar que hi ha una minoria que intenta viure en valencià amb una voluntat de normalitat i amb una militància a prova de tots els artefactes explosius que es van llançar en la batalla de València, en la seua ressaca i en les escaramusses que de tant en tant es fabriquen.

La fascinació que sentim per la llengua ha creat en la nostra societat, ai las!, tota una àmplia gamma de sensors, inquisidors i fins i tot manipuladors que veuen la llengua com una damisel·la fràgil, presonera de dracs infames, corruptes, i s’alcen com un nou sant Jordi que defensa a capa i espasa el seu nom immaculat i el seu sagrat origen.

La llengua importa fins i tot als qui en privat i en públic l’han menystinguda i s’han burlat dels seus parlants. ¿Com no anava a ser així, si en nom de la defensa han alçat altes muralles darrere de les quals oculten tota una podridura moral més pròpia d’una cova de lladres dels segles XVIII i XIX que d’institucions públiques i privades del nostre segle?

Eixe suposat amor per la llengua servix a alguns per a llançar anatemes, posar una etiqueta acusadora en el pit dels adversaris polítics perquè tot el món sàpiga que d’ells no pot eixir res bo. Eixe amor fal·laç forma part d’una estratègia política i oculta interessos econòmics en el camp de l’educació, oculta un desmesurat afany de poder, així com un nacionalisme excloent, autoritari, incapaç de conviure amb la diversitat. Ja ho sé, tot el que dic és terrible, però potser més terrible encara seria el silenci, el silenci seria sinònim de mort i d’oblit.

Quaranta anys després que acabara la dictadura nacionalista del general Franco, un envellit Paco Muñoz continua preguntant-nos des de dalt dels escenaris: què vos passa, valencians? Per molt que em capbusse en la realitat, no hi trobe respostes. Potser com cantava Robert Allen Zimmerman, la resposta està en el vent..., o millor encara d’allà d’on ve i té la cort el vent del poder. Bonjour, tristesse.

Comentaris

santa paciencia borriol
3.

be, mirem-ho com vulgau, es el catala que parlem els valencians

  • 0
  • 0
@CasadeColomer Ontinyent (La Vall d'Albaida)
2.

Ante todo pido perdón por escribir este post en castellano.

Pues yo tengo, a veces, la manía que el "challenche" es dar con una palabra entre de neto corte autoritario y de neta factura autóctona que venga a ser "la clau que obri tots els panys". No sé, quizás esté al margen y no sea más que un ideal utópico.

Minucias, en todo caso.

  • 0
  • 0
Isidre Crespo Riola
1.

Home, Manel, que no veus -en la realitat- que institucionalment anem millorant? Una alta cosa és que ELLS -els nacionalistes espantos- no deixaran d'embolicar la troca per tal de dificultar el procés de recuperació oficial que duu a terme el nou govern valencià.
Confiem-hi vigilant i col·laborant.
"O ARA O MAI"...
FUSTERianament

  • 10
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat