#Valencianismes

Em dic Maria i un dia vaig ser fallera major. Ale! Ja ho he dit. Si estiguérem en una vertadera reunió de “Fallers anònims”, ara ve quan vosaltres em diríeu “Hola, Maria! Benvinguda al nostre grup... Pren-te tot el temps que et calga”. Però no. Que jo sàpiga, encara no hi ha un grup de teràpia especialitzat en el suport a les falleres majors; perquè clar, quan una és fallera major, què és el que més li agrada? A banda de tindre diners per pagar, clar. Doncs contar-ho! 

Fins que va arribar aquell estiu jo estava treballant a Anglaterra, a una escola d'estes que reben xiquets estrangers perquè practiquen anglés. Era un dia com un altre, a hora de dinar: i jo, que no em calle ni baix l'aigua, els estava contant als meus companys que se'n vingueren a València en falles, aprofitant la cojuntura d'esdeveniments. Clar, jo tota convençuda que anaven a dir-me que sí, i tot això. Quan Anna, la neozelandesa, em va mirar amb cara d'haver-se begut un got de Cacaolat agre i em va dir “What does a “fallera mayor” mean?” Que no tenia ni puta idea, vaja. Ja l'has feta bona, Marieta... Perquè no sols estava Anna: també dinava Renata, de la República Txeca; Lucija, d'Eslovènia i Radek, de Polònia. Com dimonis els expliques què significa ser fallera major a gent que en la seua vida han sentit parlar de les falles? I ja em veieu: “Pues... Una fallera major... És com la reina de cada falla... I tot el món l'estima i respecta... Però sols durant un any” I tot açò, en anglés, clar. Pensant-me que havia donat l'explicació de la falla, i mai millor dit, em diu Renata “I don't know what a falla is”. Que no sabia el que era una falla, toca't el nas. I torna-li la trompa al xic: “Una falla és... Com una escultura feta de suro i fusta... En València hi ha una en quasi cada carrer, dividits per veïnats. Però una falla també és el grup de gent que es relaciona al voltant de cada escultura, no sols en març, sinò durant tot l'any”. 

Ausaes que em van fer patir. Si ho arribe a saber no dic res! Encara no tinc clar si em van entendre, la qüestió és que van dir “yes, yes” i au, només perquè deixara de pegar la pallissa, segur. I és que açò és “el cuento de nunca acabar”. Per exemple: t'agrada la Guerra de Las Galaxias? Si a tu no, segur que coneixes algú que sí. Veus? Jo he vist trossets d'algunes... I em té igual si era l'episodi 1, 2, 3 o el que fa deu: són totes igual... Igual d'avorrides. Així i tot, segur que no sóc la única que s'haurà hagut de tragar la brometa aquella quan vas pentinada de fallera i et trobes amb el friki de torn que et diu: “T'has escapat del rodatge de Star Wars?” o “M'encanta la teua disfressa de princesa Leia”. Que t'entren ganes de dir sí, jo seré la princesa Leia, però pels meus nassos que cride a Darth Vader i que et fota l'espasa làser per on jo em sé, a veure si et fa la mateixa gràcia. Home! Una miqueta d'originalitat, per favor... Perquè estic començant a pensar que el problema és meu, que tinc el sentit de l'humor atrofiat. Com la vegada que vaig tindre la genial idea d'anar-me'n de festa amb els monyos posats: vaig tindre un americà cantant-me la marxa imperial tota la santa nit! 

Senyor, done'm paciència: ja he parlat de Lucija, veritat? La meua amiga eslovena, que també estava dinant amb mi el dia que vaig fer l'explicació de la falla. Després d'estiu, vaig penjar al Facebook quatre fotos ben fetes, d'estes que tota fallera major ha de tindre perquè el presi les puga enviar als mitjans de comunicació i tal. La xica les va vore. I com a persona curiosa que és, es va interessar per elles. La pregunta va ser “Eres tu la xica que ix a les teues últimes fotos... Vestida amb un vestit barroc? T'has fet model o què?” Guau. Mira que m'havien dit coses en esta vida, però dir que anar vestida de valenciana és barroc... Bff. No sé ni com vaig eixir d'ahi, de veres. Crec que va ser alguna cosa del tipus: “És com les geishes quan es planten el kimono, però sense la part dels favors sexuals” Almenys jo, vaja! 

No sóc ningú per a jutjar la vida privada de cadascú. Com quan vaig començar a viure amb Becky. Becky és una xica anglesa a la qual vaig conéixer quan estava estudiant el seu any Erasmus ací a València. Es va passar tot el temps que vam viure juntes, fins que van arribar Falles, intentant que li explicara què havia de fer per a ser fallera. I quan per fi pensava que ja n'havia tingut prou, arribava una amiga que jo no havia conegut fins el moment, morint-se de ganes per ser fallera també. Em sentia com en un dejà vu d'eixos, en què contínuament tens la sensació que allò que estàs vivint ja ho has viscut. Doncs igual. Amb la diferència que, en la majoria d'aquestes converses, un dels interlocutors anava borratxo, cosa que dificultava un poc massa la faena! I ja és que ni crisi ni hòsties... El vertader problema de la humanitat és explicar a un anglés què és ser faller d'honor... I que ho entenga! El primer que ho aconseguisca, primera classe de teràpia gratis. Parauleta de la Part.

Comentaris

Plof Sella
3.

No entenc l'article..., gens! Columnista? Redéu!

  • 4
  • 1
Joan Castelló
2.

Encara em pregunte després de llegir (en diagonal) l'article que té a vore tot això amb el valencianisme.

  • 3
  • 2
AMARCORD Oliva
1.
El traje de fallera o de "llauradora amb aspecte de regina"(lloança sorgida de la ploma de Teodor Llorente), evidentment, és una mostra palmaria de Barroquisme de Barraca. Tan barroc com la Paella. D'orige humil però d'exuberant presència, igual que el nostre menjar nacional (tot i que la paella representa més el País que no el vestit de llauradora de l'horta), va ser adoptat per les xicones finolis de la ciutat com a traje aristocràtic i cortesa. Ja veus; els veïns de la capital fent ufanosament seus els costums, del Barroquisme ornamental i culinari d'una humil barraca.
Que bonico, Maria; sentir-se regina i contar-ho: Però millor que ningú, per a explicar la falla i el seus excessos barrocs, Joan Fuster (Combustible per a falles, Edicions Bromera)
  • 6
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat