Els ulls, grans, dolços, expressius, intel·ligents, amb un cert punt de tristor, i els llavis, petits, ben dibuixats i una mica molsuts, destaquen amb força al mig del rostre cobert de pèl de la xiqueta. Un rostre pelut que, alhora, també contrasta de manera contundent amb el vestit luxós i elegant i les petites mans, lliures per complet de vellositat, que sostenen un full en què es pot llegir, en unes línies, la seua història: “De les illes Canàries fou portat / al rei Enric II de França / don Petrus, l’home salvatge, / i d’allí vingué a la cort / del duc de Parma amb mi, / Antonietta, i ara estic a casa de la senyora / Isabella de Pallavicino, marquesa de Soragna”. Tot ben cert, explica l’escriptora i professora Pilar Pedraza a Venus barbuda y el eslabón perdido (2009), ja que Pedro González o Gonsalvus, el seu pare, que patia Hipertrichosis universalis congenita o la síndrome d’Ambras, va ser regalat, als deu anys, al monarca gal, que el va instruir en urbanitat, en francès i en llatí. Del seu matrimoni amb una dona bella anomenada Catherine, a la qual doblava l’edat, va tindre diversos fills i filles, “la majoria vellosos, guapos i ben educats”. La família, quan va morir el protector, va passar a ser propietat d’Alexandre Farnesio, duc de Parma.
Aquest retrat d’Antonietta o Tonetta González, pintat per Lavinia Fontana cap al 1593, provoca en l’espectador sentiments contraposats: d’una banda, estranyesa i rebuig, a causa d’allò que és anormal; d’altra banda, atracció i simpatia, potser perquè desprèn –assenyala Pedraza– bellesa, feminitat i refinament i perquè “su pelaje tiene un aspecto suave, gatuno, que tienta a la mano a la aventura imposible de acariciarlo”. L’artista bolonyesa, de tendència manierista, no era aliena al gust pel rar, l’extravagant i el deforme que hi havia en aquesta època, un gust prou estès des de l’Edat Mitjana que ara s’havia accentuat. En El salvatge europeu, una exposició duta a terme al CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona) el 2004, a cura de Roger Bartra i la mateixa Pedraza, es va mostrar aquesta peça junt amb altres en què apareixen persones piloses de períodes històrics diferents. “A partir del Renaixement, els homes, dones i infants deformes o dotats d’alguna anomalia greu o espectacular, a més de ser explotats en fires, circs i teatres populars al costat d’autèntics aborígens de països llunyans o de constituir un entreteniment cortesà dins del món dels bufons van ser estudiats en el context de l’home silvestre dins de l’antropologia, bé com a espècies paral·leles (Paracels), bé com a desviacions monstruoses dins de l’humà (André Paré)”, diu l’escriptora al catàleg.
Aquesta fascinació mai no ha desaparegut, ans al contrari, ha perviscut fins a l’actualitat. El 1756, l’escriptora de contes infantils i juvenils Jeanne-Marie Leprince de Beaumont (Rouen, 1711 – Chavanod, 1780) publicava La Bella i la Bèstia, un dels clàssics del gènere. L’autora i pedagoga, durant els anys que va viure a Anglaterra (del 1748 al 1763), va popularitzar les que es consideren les primeres revistes educatives per a nens, en algunes de les quals, Le magasin des Enfants i The Young Misses Magazine, es va poder llegir aquest relat, “sens dubte l’obra de ficció escrita per una dona més coneguda del segle XVIII”, afirma Joan Hinde Stewart (Gynographs, 1993). Les nombroses edicions i traduccions posteriors van fer que la seua influència s’eixamplara i que continuara ben present al llarg de la centúria següent.
El 1946, el poeta i director Jean Cocteau estrenava La Belle et la Bête, una obra mestra del cinema fantàstic -que no té res a veure amb les versions edulcorades i kitsch de la factoria Disney- basada en la narració homònima de Beaumont i, en certa mesura –apunten algunes veus–, inspirada, quant a la caracterització dels personatges –els inoblidables Jean Marais, en el paper de la Bèstia, i Josette Day, en el de la Bella–, en les il·lustracions del matrimoni González que el pintor flamenc Joris Hoefnagel va dur a terme per a la sèrie Animalia Rationalia et Insecta (Ignis) cap al 1580, un poc abans que Lavinia Fontana executara el retrat d’Antonietta. En el fons, el gust per allò que és meravellós, allò que, com succeeix en les faules, sembla natural, encara que siga sobrenatural, sempre ha exercit en nosaltres una atracció poderosa, indefugible.
