Qui dia passa, any empeny - 15 de maig

La vila de Madrid celebra, tal dia com hui, la festivitat del seu patró san Isidro Labrador, encara que resulta difícil imaginar un llaurador a Madrid, ja que, probablement, un patró molt més adequat seria sant Dimas, el lladre bo a qui Jesús, des de la creu, va prometre el Paradís. 
 
Isidre, que va viure al segle XI, devia ser mossàrab o àrab del tot i treballava terres alienes, de manera que no s’acalorava gens: mentre ell resava o criava coloms, uns àngels llauraven els camps. Els miracles que li atribueix la devoció popular tampoc no foren grandiosos: traure el fill d’un pou, evitar que un llop se li menjara el burro i coses per l’estil. Per això, no és estrany que passara desapercebut durant segles, fins que no sé quin rei es posà malalt i la intervenció del sant el va salvar. Després, alguns altres reis s’encomanaren també a Isidre i, a poc a poc, el sant recuperà la devoció que, fins aquell moment, a penes havia tingut fora de la cort. 

Des dels inicis de la civilització, les divinitats agràries solien ser femenines, per raons òbvies que apel·laven a la fertilitat: Ceres o Diana, que també era caçadora, són dos casos ben coneguts. De fet, les persones que ho entenen afirmen que Isidre és un derivat llatí d’Isis, la deessa que protegia les collites d’Egipte. Però des que l’església va assimilar al seu santoral les celebracions paganes, igual com Castella intentava esborrar els senyals d’identitat dels pobles que pretenia colonitzar, els sants encarregats de protegir les collites, de Pèrsia a Lusitània, eren Abdó i Senén, protomàrtirs que foren torturats i decapitats a Roma i que reben els noms de sant Nin i sant Non en alguns llocs i dels Benissants de la Pedra a Sueca, on els arrossers encara els veneren cada mes de juliol amb una romeria, unes processons, unes misses, unes traques i una banda de música. 

Com que Isidre Crespo, fusterià ecumènic, celebra també la seua onomàstica tal dia com hui, em permetran que el felicite i que els explique, a ell i a tots vostés, que les imatges dels Benissants que es veneren a l’ermita de la Muntanyeta dels Sants són obra de Joan Fuster pare, que les va esculpir basant-se en documents antics i en la iconografia clàssica que els representa, exactament igual com jo els he pogut veure a Geòrgia, amb una lleugera diferència: els de Kutaïsi porten un singlot de raïm a la mà i els de Sueca, una espiga d’arròs. 

Quan Isidre va ser canonitzat, al segle XVII, ja feia segles que les relíquies dels Benissants, llevat dels caps, anaven pel món i que els protomàrtirs, perses o armenis, segons de quins hagiògrafs ens fiem, s’encarregaven de protegir les collites arreu d’Europa. Però, quan una cultura s’esforça a dominar-ne una altra no sols intenta imposar la seua forma de veure el món, les seues lleis, els seus costums i la seua llengua. Intenta imposar, fins i tot, les seues creences espirituals i, per això, ara, hi ha tantes cooperatives agrícoles al País Valencià que porten el nom del sant madrileny.

És ben possible que hi haja algunes altres raons socials, polítiques i econòmiques que hagen condicionat la decadència de l’agricultura valenciana, però jo no descartaria la intervenció o, més ben dit, la inhibició dels Benissants, perquè perdre de la nit al matí una parròquia fidel durant segles no és tan dolorós com un martiri i una decapitació, però et deixa la moral feta pols, t’aboca a la depressió i et fa abaixar la guàrdia.     

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat