Entre l’any 2000 –quan es realitzà la primera exhumació d’una fossa comuna d’afusellats republicans de la Guerra Civil a la localitat de Priaranza del Bierzo per part d’un equip forense i es van identificar les restes mitjançant anàlisis d’ADN– fins l’any 2012, van excavar-se a l’estat espanyol 332 fosses comunes –amb restes òssies recuperades d’uns 6.300 desapareguts– d’un total de 2.000 que composen el mapa de fosses del Govern d’Espanya.
Durant aquest període, es va promulgar la Llei de Memòria Històrica. Hom podria pensar que això suposaria un impuls extraordinari a les tasques de localització i exhumació de les víctimes de desaparicions forçades. Contràriament a això, no sols és que, de seguir el mateix ritme, el procés duraria dècades, sinó que a més a més s’ha aturat abruptament perquè des del 2011 els Pressupostos Generals de l’Estat destinen zero euros a aquest objectiu. Una decisió amb la qual el govern central i els partits que el sostenen –donant suport als PGE– fan cas omís a les crítiques exposades en l’Informe del relator especial del Consell de Drets Humans de l’ONU, Pablo de Greiff, o a les realitzades pel Comissari de Drets Humans del Consell d’Europa, Nils Muiznieks, entre altres organismes internacionals, respecte a la necessitat de “determinar què va ocórrer amb les més de 150.000 persones desaparegudes durant la Guerra Civil i la dictadura de Franco”.
Si el panorama a l’estat espanyol és descoratjador, el balanç al País Valencià és més lúgubre encara. D’acord amb l’estimació del Grup per a la Recuperació de la Memòria Històrica, al nostre territori hi hauria unes 350 fosses comunes, de les quals sols s’ha actuat a data de hui sobre 14. Unes dades que contrasten amb les d’altres comunitats autònomes, com per exemple Castella i Lleó, on s’ha intervingut a més de 150 fosses.
La Diputació de València és, ara per ara, l’única administració pública valenciana que ha impulsat una actuació clara i directa en aquest sentit, a partir de la creació de la delegació de memòria històrica en 2015. A pesar de comptar amb un pressupost prou modest –al voltant de 330.000 euros–, en virtut de la seua convocatòria de subvencions s’ha obert ja una fossa al cementeri de Paterna i en breu s’obriran tres més: una a Ontinyent i dues més a Paterna.
Així i tot, la voluntat dels actuals responsables provincials de posar mitjans per a complir el dret internacional dels drets humans xoca amb la crua realitat. Aquesta setmana hem conegut que la fossa 82 sols tenia alguns fragments de dos represaliats i, de moment, no hi ha evidència dels altres 18 que van ser afusellats en les saques dels dies 25 i 27 d’octubre de 1939. Les hipòtesis són diverses: des que poden estar soterrats en una altra zona del cementeri fins que les restes hagen sigut dipositades a l’ossari o, fins i tot, traslladades al Valle de los Caídos. Aquest però, no és un fet aïllat. La localització és un procediment complex degut a les poques i poc fiables evidències documentals (per exemple, el registre cementerial de Paterna no és l’original) i habitualment cal fer diversos intents abans d’obtenir resultats. De moment s’estan tramitant els permisos per a encetar una segona fase d’excavació en la zona de les fosses 91 i 92.
Siguen quins siguen els resultats de la recerca –que espere que siguen positius–, aquestes actuacions no haurien d’esdevenir anecdòtiques. Al contrari, és un deure de l’Estat practicar polítiques públiques que garantisquen el dret a la justícia i la reparació dels crims de la humanitat i el dret a la veritat de tota la ciutadania, perquè com manté l’Alt Comissionat de les Nacions Unides per als Drets Humans: “la societat té dret a conéixer la veritat sobre els esdeveniments del passat que es refereixen a la comissió de crims aberrants, així com sobre les circumstàncies i els motius pels qual es van perpetrar, a fi d’evitar que es repetisquen en el futur.
