Visc a Massalfassar, l’únic poble de l’Horta sense semàfors al terme municipal. Vaig al forn, a la verduleria o al cafè sense massa preocupacions pel trànsit, escàs i amable llevat de dies assenyalats. Salude i em saluda tothom d’acord amb un hàbit adquirit per contagi social. Com els peixos sota l’aigua, visc immergit, potser sense ser-ne del tot conscient, en un món automàtic regulat per normes diguem-ne informals.
De tant en tant, espentat per un ressort també automàtic, necessite el batec de la vida urbana i el quitrà per notar (més) vida al cos. El distanciament terapèutic em porta llavors a bambar per ciutats desconegudes, com més allunyades millor del model social en què visc a diari. Per contagi literari, el flâneur de Baudelaire i Walter Benjamin esdevé, durant uns dies d’escissió vital, el sant de la meua processó urbana. Sota la seua protecció, m’agrada fer-me fonedís entre la massa i deixar en supens la individualitat que defense en altres ocasions. Durant aquests epidodis d’autoestranyament, el passeig despreocupat esdevé el termòmetre de la teua pròpia petitesa, la teua mida entre gent desconeguda que, com tu, mira de respirar com pot l’aire del temps. Una experiència imprescindible per a situar-te entre els iguals, aliè a les jerarquies heretades en la pròpia biografia.
Enmig de la complexitat metropolitana, el semàfor és la màxima expressió de la vida urbana. El semàfor és, ben mirat, l’autoritat impersonal que regula el passeig sense destinació del turista desfaenat com jo mateix, el tràfec dels veïns que baixen a passejar el gos, a comprar el take away i, finalment, la jungla dels vehicles motoritzats que es barregen en la coctelera humana. Quan falla el semàfor, el caos s’escampa pels nervis de la ciutat i la gent corrent es converteix en massa anòmica i descontrolada. El semàfor és l’àrbitre que regula el flux incessant que va i ve, el far que ordena l’allau humà.
El respecte pel semàfor és una regla de comportament més profunda i radical que el mateix codi penal. Ben mirat, l’abediència al semàfor és l’autèntic termòmetre de la civilitat. A Nàpols, vist a l’engròs, no els respecten ni els vianants ni tampoc el conductors. A Roma, una mica més, i segons zones de la ciutat. A Berlín o Estocolm, per contra, no he trobat ningú que desobeïsca un semàfor en roig, energúmens a banda. París i Londres estan a l’entremig d’Itàlia i Alemanya. També les ciutats americanes. Qui travessa el carrer sense esperar el color corresponent és el mateix que no respecta la tanda de reg a l’horta o la cua al forn, efectivament. Però també l’alfarrassador que enganya el llaurador en les arroves de clementina i l’amo de la parà que barreja la creïlla vella i la novella. Estic segur, d’altra banda, que Rodrigo Rato no ha respectat un semàfor en sa vida, ni Rita, ni Paco Camps, ni Jordi Pujol i la mare superiora.
L’antropòleg innocent que m’acompanya dins meu quan viatge no sabria dir si la gent major respecta més el semàfor que la gent jove o si els homes més o menys que les dones. Siga com vulga, em fa l’efecte que el respecte per la normativa bàsica que representa el semàfor és un factor clau de la “cultura” en el més ampli sentit del concepte: l’autèntica paret mestra de la vida en comú. La desviació social és imprescindible; i no seré jo qui demanarà respecte pels codis de conducta heretats. La transgressió és una necessitat d’higiene col·lectiva, bé que ho sé. Però les societats necessiten alguna mena d’acords tàcits –d’hàbits compartits i assumits com a normals!– que permeten conviure en una certa harmonia. Em fa l’efecte que el respecte automàtic davant del semàfor en roig n’és un dels més imprescindibles, tant si passegem per València, com si ho fem per San Francisco o per Londres.
