França

Un país amb 246 classes de formatges, com es pot governar? La frase és de Charles de Gaulle. Va ser formulada fa algunes dècades però torna a ser pertinent després de la darrera elecció presidencial. Ara hem desobert que alguns d’aquests formatges, els que feien més mala olor, poden ser també indigestos. Els deu milions de vots de Marine Le Pen revelen que a la culta França hi ha també molta por, molt de malestar i moltes temptacions de tirar pel camí fàcil. A les legislatives del mes que ve, la força d’aquesta extrema dreta rediviva dirà la seua una altra vegada, i ja vorem com podrà governar Macron amb un Congrés a la contra.
 
No cauré en la ingenuïtat de pensar que, de sobte, un terç dels francesos s’han convertit al feixisme, enyoren Pétain i llegeixen Drieu la Rochelle llevant-se la pinça del nas. La gent, cada vegada més, vota sense un nord determinat, al marge d’etiquetes, més enllà de les cotilles ideològiques del passat –o siga, de despús-ahir. No passa igual en aquest costat dels Pirineus? I encara alguns haurien d’estar contents que “els nostres” populistes siguen “d’esquerres” (si és que això encara és garantia de res) i no formen part d’aquest conglomerat internacional –Trump, Le Pen, Farage…– d’idiotes espaviladíssims.
 
Populisme, deia. Fa poc Alain Minc, intel·lectual sòlid i mentor de Macron, definia la ideologia del nou president de França –sempre tan misteriosa– com populisme mainstream, en oposició al poti-poti filosòfic de la tríada citada. I després recordava una cosa òbvia: Albert Rivera no és Macron. La circumstància del talent –aquesta petita diferència, “decisiva en política” (Minc dixit)– separa horriblement l’un i l’altre líder. Per això, no hi ha cap perill que el capitost ciudadano arribe mai a governar res…
 
Els temps han canviat i les masses transfrontereres van donant ensurts diversos. Potser ens puga semblar que França ha guanyat una batalla contra l’extremisme però encara no sabem cap a on conduïrà el barco el nou líder. Per no saber, ni tan sols estem al cas de si li agrada el formatge. Segur que De Gaulle –un president a la vella usança– en devorava quantitats industrials i així se sentia més pròxim als seus votants. Macron és un tipus rar i caldrà estar atents de si estarà a l’altura. Populisme mainstream: vorem si això és un oxímoron o, finalment, una inofensiva redundància.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat