Fa uns anys, una amiga es presentà a casa sobtadament. Feia mala cara; estava blanquinosa i desencaixada. En preguntar-li què li passava i si estava bé, em va respondre que “suposava que sí”. Resulta que havia estat parlant per telèfon amb el xic amb el qual quedava últimament amb la fi de veure’s eixa mateixa vesprada i aquest, en assabentar-se de retruc que la meua amiga tenia la regla, li havia dit que aleshores millor ho deixaven córrer, que ja quedarien un altre dia més propici. Però la sorpresa, la gran sorpresa de veritat, va arribar a continuació quan, després d’etzibar-li a la meua amiga que aquell manyac era un imbècil, a banda d’un nanet mental, ella em va respondre que, al cap i a la fi “només estava sent sincer”, que ell li havia parlat clar i ras sobre el tipus de relació que volia, que ella hi estava d’acord i que, per tant, “no tenia motiu per enutjar-se”.
Caram amb la “sinceritat”. Als temps que corren en fem un ús ben particular i un abús d’allò més transversal: tan bon punt contribueix a reduir una dona (i la sexualitat en general) a un forat i, com aquell qui res, sortir-ne indemne, com també ajuda a guanyar les eleccions presidencials dels Estats Units a base de proclames farcides de bestieses, grolleries i insults que, no obstant, són sinceres. Tots n’hem sigut testimonis. Des que Donald Trump va guanyar les eleccions nord-americanes ara fa sis mesos, els mitjans de comunicació d’una i altra ideologia, les converses amb amics o amb companys de treball i també les sobretaules amb la família han tingut, al meu parer, un denominador comú: qualificar Trump com algú que, “cal reconéixer-ho, diu el que pensa”. Com si la sinceritat fóra un valor per se, independentment de perquè servesca. Com si fóra un mèrit amollar el que siga que pensem, només pel simple fet d’haver-ho pensat.
A mi m’espanta moltíssim un món ple de sincers: de sincers d’aquests tipus de sincers. Perquè entre el que pensem i el que diem hi ha un abisme, un beneït abisme que engoleix les ferides i les nafres que podrien haver sigut i mai seran. I m’entren calfreds quan observe la tendència actual a acurtar aquesta distància en nom d’una falsa autenticitat que, en el fons, no és més que mala educació amb certa flaire de narcisisme psicopàtic.
S’escau, a més, una puntualització: Caldria evitar confondre aquesta actitud amb el fet d’ésser políticament incorrecte, que és un dels altres qualificatius amb què s’ha descrit Trump. La incorrecció política és, al meu parer, una forma de mirar i anomenar les coses que, lluny de basar-se en el valor de la sinceritat per si mateixa, apunta a un horitzó molt més elevat, bonic i esclaridor: desvetlar la hipocresia sistèmica que, d’una manera o una altra, obstaculitza el debat social en profunditat. Des d’aquesta perspectiva, mentre que la sinceritat per se pot contribuir a trencar la convivència, el fet d’ésser políticament incorrectes és, a mitjà o llarg termini, un agent de cohesió social ben valuós. I sí, ambdues actituds es basen en el fet de dir el que es pensa; però, en la segona opció, es pensa el que es diu i, sobretot, perquè es diu.
No obstant això, si hi ha alguna cosa que m’inquieta de veritat d’aquesta nova variant de la sinceritat és com de bé s’adiu, en moltes ocasions, amb la mentida. Especialment entre la classe política. Sembla paradoxal i, de fet, ho és, però els polítics que la practiquen, lluny de basar la veracitat d’allò que diuen en la realitat dels fets, la basen en com desitjarien que foren aquests. És, de fet, el que ocorre amb Trump. La veritat, senzillament, no entra en els seus paràmetres: Per a què, si no sol ser-li favorable, ni útil? Ell diu les coses que li interessa que ocórreguen. O les que desitja que ocórreguen. Perquè el que desitja, és. Així de simple. Així de perillós.
Mentre acabe aquest article, em desdejune, casualment, amb dues notícies que obrin la portada d’uns dels periòdics estatals de referència. La primera descobreix com, al gener passat, Trump va mantindre un sopar privat amb l’aleshores president de l’FBI, James Comey, durant el transcurs del qual li va preguntar obertament “si li seria lleial” i “si l’estaven investigant”, a propòsit del suposat contuberni del seu equip amb el Kremlin per atacar Hillary Clinton durant la campanya electoral. “Seré honest”, va respondre Comey, tot i signant la seua sentència de mort. Pocs mesos després, Trump destituïa enmig d’una gran polèmica al qui és un dels càrrecs més respectats per l’administració i la societat nord-americanes, aportant com a arguments “que era un fanfarró” i que “ja ho tenia pensat des de feia molt de temps”.
Just a la dreta d’aquesta notícia llegesc una altra que encapçala el següent titular: “Els Ortega y Gasset, contra el desprestigi de la veritat”. I em reconforta una mica, sincerament. O, millor dit, honestament.
