De primàries, congressos i colombaires

L'any 1979 fou un any crucial per a un PSOE a mitjan embastar i encara convuls pel seu ressorgiment a trossos i mossos, ací i enllà, després d'un llarg exili i una complicada reestructuració impulsada pels partits socialdemòcrates europeus que necessitaven muntar la seua franquícia a una Espanya en transició, cap a la seua adaptació més o manco homologable amb les “democràcies formals” de l'entorn europeu. I tot açò, sota el comandament d'un jove líder, Felipe González, eixit d'un congrés en Suresnes (setembre de 1974) –el darrer de l'exili– on l'apadrinament de Willy Brandt és ben decisiu per a la necessària renovació forçosa de la “vella guàrdia” de l'exili, que es resisteix. Es així com un grup d'advocats andalusos (encapçalats pel mateix Felipe González i Alfonso Guerra) i bascos (encapçalats per Txiqui Benegas i Nicolas Redondo) es fan amb el control del partit amb “Isidoro” (F. González) com a secretari general i es preparen per a la nova situació i ja, des de l'interior, organitzen el partit per afrontar la fi del franquisme, que ja es veu imminent per raons biològiques.

En març de 1979 tenen lloc les primeres eleccions generals des de l'any 36 i el PSOE es converteix en la segona força política més votada i la primera de l'esquerra... L'operació Suresnes i els moviments posteriors han funcionat i han col·locat el PSOE al lloc de partida que pretenia. Ara cal una nova “redefinició” que, renunciant al marxisme com a cos doctrinal, li permeta l'accés al governament d'Espanya i passar de ser un partit d'esquerres a un partit de centre-esquerra un tant difús, que no espante els poders fàctics i la classe mitjana. Amb aquesta finalitat encoberta es convoca, en maig, a Madrid, el XXVIII Congrés on, inesperadament, la militància rebutja les tesis del “felipisme” i uns astorats Felipe Guerra no troben altra alternativa que dimitir per forçar una Gestora dirigida per un home de la seua confiança, José Federico de Carvajal, amb l'objecte de guanyar temps i, des de “l'Apparatchik”, reconduir un procés que se'ls en va momentàniament de les mans.

L'única alternativa possible per als “plurals” guanyadors del congrés era nomenar Tierno Galván com a secretari general pel seu prestigi moral i ser un inequívoc home d'esquerra. Tierno s'ho pensa, consulta... i se n'adona que “els felipes” aniran a per totes des de “l'aparato” que controlen i ell és un home major, avesat, i no es vol complicar amb una alternativa que té poques possibilitats de tirar endavant enfrontat al poder real en el partit. Prèviament, en abril havien tingut lloc les primeres eleccions locals i Tierno havia estat elegit alcalde de Madrid amb el suport del PCE i ahí tenia tot un encoratjador i satisfactori treball per davant... i per això.

La Gestora convoca un congrés extraordinari en setembre del mateix convuls 1979 on “l'oposició interna” al “felipisme” ha estat laminada o absorbida. El Guerra ha fet efectiu allò de “El que se mueva no sale en la foto” i un Felipe triomfant imposa la seua: “Hay que ser socialista antes que marxista” (?) –un predicat nou o vés a saber–. Un ensinistrat congrés aplaudeix a rabiar i torna al seu lloc de secretari general per aclamació. Ací comença una altra història que a l'octubre de l'any 1982 el llança com a president del Govern d'Espanya.

Aquell PSOE radiant i atipat de poder a poc a poc i al llarg de 14 anys va anar perdent aquella il·lusió renovadora del principi i mostrant el seu veritable rostre: es va anar convertint en un partit de quadres que no té com a horitzó un canvi del model econòmic, polític i social, sinó que la seua única aspiració és mantindre's com a “encarregats i masovers de la finca”, que per descomptat té “amo”, els de sempre, i això és intocable, sols la memòria de la dictadura va mantenint un cert vot “útil” per al PSOE, per allò d'allunyar el retorn d'aquella dreta franquista, tot esperant que amb els anys vaja reciclant-se i acceptant el joc de la democràcia formal, i és així com en 1996 les dretes polítiques i d'anar a missa –no oblideu el detall–, és a dir, CIU i PNV, faciliten la investidura d'Aznar... però això és una altra història.

Així i tot, el PSOE que ha perdut massa electoral encara manté una militància d'esquerra i uns certs hàbits de democràcia interna que compliquen el devenir de la vida interna “oficial” del partit i José Borrell, a espentes de les bases del partit guanya les primàries del 2000 contra tot pronòstic, enfrontant-se al candidat de “l'aparato”, Joaquin Almunia. Salvant les distàncies, pateix una situació semblant a Tierno, i mesos després, dimiteix.

En juliol del 2000, després de diversos rebolcons electorals, torna a repetir-se la història i un jove Zapatero li guanya el congrés al candidat oficial de l'"aparato" i les “baronies” del partit per sols 9 vots, però guanya igualment contra pronòstic i obri una altra etapa d'esperança entre la militància que el porta a la Presidència del Govern en el 2004...

A les eleccions generals de novembre de 2011, el Comité Federal del PSOE nomena candidat Rubalcava, que perd front a Mariano Rajoy amb un resultat desastrós... però s'enroca a l'”aparato” i des d'ací al congrés de febrer del 2012 aconsegueix ser nomenat secretari general amb 22 vots més que Carmen Chacón. Sembla que, malgrat tot, “l'aparato” i les “baronies” ("tanto monta, monta tanto") com a mínim tenen controlat el partit. Controlat?

Les eleccions europees del 2012 tornen a reflectir la caiguda en picat d'un electorat socialista que ha perdut la confiança en un partit a la deriva amb les baronies a la grenya intentant salvar les cadires dels afins, Rubalcava dimiteix i es convoca un congrés extraordinari per a juliol del 2014... i és ací on apareix un jove Pedro Sánchez que li torna a guanyar la mà al més “oficialista” Eduardo Madina, al qual sembla que li fan “la petaca” des d'una part de “l'aparato” que vol guanyar temps per a la seua veritable candidata: Susana Díaz. Sembla que els estrategues del partit pensen que Pedro Sánchez és un colom a mitat plomar i, per tant, és una opció temporal, un secretari de vol curt però... Ai las! En dos anys el colom Pedro acaba de plomar i vol volar al seu aire... I ara què fem?, pensa l'"aparato". Doncs descuar-lo i llançar-lo al tir de colom.

I, mira per on, descuat i tot, Pedro, butxó de raça, esquiva les perdigonades de tota mena i calibre, sobrepassa viu la replaça, recupera el discurs perdut de l'esquerra socialista i munta el seu colomer al marge de l'"aparato"... Compte, genera il·lusió entre la militància i pot guanyar a la solta, i si guanya, guanya l'esquerra, i si perd, segons com i de quina manera, també guanyaran les esquerres plurals, en definitiva: l'esquerra.

El 2017 ja no és el com en el 79, i la difamada Gestora —marededéu quin personal— s'ha lluït, noves generacions de militants i més preparades s'han sentit traïdes per una direcció del PSOE que ha facilitat el govern a la dreta i el discurs oficial que la culpa la té Podemos –en realitat una falta de respecte a la “intel·ligència” d'una militància més formada– sols hi arriba als militants menys formats i més fàcils d'ensinistrar i, encara que Susana guanyara les primàries, això no té cap futur, ho podem veure a l'exemple italià, grec, francés... on els partits socialistes que han cohabitat amb les dretes han passat de ser alternatives de govern a la marginació. Per altra part està l'alternativa portuguesa amb el governament de les esquerres plurals.

El futur de l'esquerra està en la sempre complicada entesa de les esquerres plurals, enfront de les dretes. Això són les beceroles de la política i en uns dies sabrem per on tira el rall un PSOE que es juga el seu futur en aquestes primàries i... aquella dels castellans: “Si sale con barbas, san Antón, y si no, la Purísima Concepción”. 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat