No totes som 'la Pasionaria'

Dolores Ibárruri, la Pasionaria, torna als carrers d’Elx. L'Ajuntament ha restituït el monòlit que l’anterior govern del PP retirà el 2011 seguint una política quasi feixista que comportà també el canvi de denominació de l’avinguda del País Valencià per la de Comunitat Valenciana, la del Ferrocarril per la de l’últim alcalde franquista Vicente Quiles i la de la plaça Lucrecia Pérez –símbol de la lluita contra la xenofòbia, assassinada per ser migrant, negra i pobra– per la de l’Aparadora. Esta última, presentada a la ciutadania com un homenatge a les treballadores del calçat, com si una font i un mural fotogràfic foren suficients per reparar dècades d’invisibilitat i precarietat sostingudes amb la connivència política. A més, fer desaparèixer del mapa una dona per una altra és significatiu: en són poques i a més les exterminen. 

Les dones només representen el 5% (marededéus i santes incloses) del nomenclàtor d’Elx (carrers, jardins, places, camins…) enfront del 35% aproximadament dels noms d’hòmens. En efecte, aquesta és una realitat generalitzada que trobem a nombrosos municipis, també de les Valls del Vinalopó com, per exemple, a Asp (18% enfront de 49%), a Novelda (9% i 63%) o a La Romana (2,5% i 64%). Per fortuna, comença a documentar-se i a corregir-se. Ara, la qüestió és si ho estem fent amb equitat o si seguim reproduint desigualtats. Preguntar-nos on i qui sembla essencial per adornar-nos-en. 

Habitualment, l’acció política en aquest sentit bascula en una doble direcció. D’una banda, es dediquen a les dones espais públics de nova construcció, localitzats a la perifèria, lluny del centre que és on se situen tradicionalment el poder i la majoria de carrers amb noms d’homes, de manera que la sobrerepresentació masculina i la manca de diversitat s’hi mantenen, amb la càrrega simbòlica i referencial que això comporta (a la Pasionaria l’han desplaçat des de la privilegiada avinguda de la Llibertat a un jardí quasi perdut del barri d’Altabix). D’altra banda, les dones triades solen ser les més il·lustres, aquelles que han destacat sobretot a l’àmbit públic. L’última dona inclosa en la guia de carrers d’Elx és la professora Mari Paz Hernández; abans foren les metgesses María Sanchis Dolz i Gloria Miraña Román. L'arquitecta Pilar Amorós podria ser una de les pròximes incorporacions segons l’historiador Miguel Ors. És una mostra del tipus de dones que visibilitzem, valorem i recordem. 

“Moltes dones en les ciències, arts i humanitats han aconseguit èxits i  situacions de poder amb una forma diferent de prendre decisions. Altres, sense arribar a estos llocs, també han sigut models i referents utilitzant criteris i valors no hegemònics. Elles han fet possible que la humanitat haja arribat fins ací a partir dels seus coneixements i sabers: han viscut tendint xarxes, fent o no de models transgressors, com a remeieres als pobles, teixint mantes o cosint roba, confeccionant boixets o aparant sabates, tenint cura dels animals i treballant les terres, sembrant i recol·lectant plantes curatives, fent conserves i sempre cuidant”, afirma l’antropòloga feminista Puri Heras. Anica la Barraca és una d’elles. 

S’alçava a les cinc del matí per anar a la llotja i esperava que es venguera el millor gènere (i el més car) per omplir les banastes amb les restes de verdura que després venia al Mercat Central. Xampurrejava el francés pel temps que va ser emigrant, però no sabia llegir ni escriure. Sis fills i filles, un marit amb discapacitat i maltractador, un germà fadrí i el veïnat pobre i famolenc depenien d’ella. Parlem de l’Elx de la postguerra. La tia Anica tornava a casa a migdia, cansada, trista, amb les sobres baix del braç, quasi sempre sense diners perquè donava moltes peces a persones necessitades. A casa seguia treballant, curant la seua prole fins que queia morta de cansament, com tantes i tantes dones de llavors. Hui, al mercat, ningú es recorda d’ella. Prop de sa casa, per cert, el carrer l’Asil, dedicat a Assumpció Ibarra fins que algú l’esborrà del mapa als anys quaranta. Passejar pel barri i parlar una estona amb la seua gent és suficient per conéixer històries com la seua i d’altres dones que van contribuir, amb molt d’esforç i sacrifici, al benestar de la comunitat. Com Remedios la Herbera o Pasquala la Polles, que mai seran considerades il·lustres per tindre botiges i no estudis o carnet de partit.

Cal reivindicar-les. La guia de carrers és el sistema de valoració social més visible i quotidià. Els carrers ens conten històries i també les construeixen. Hem de començar a reconéixer i transformar la dimensió simbòlica de la desigualtat que oculta les dones de manera sistemàtica (sobretot a les de menys recursos i oportunitats), les seues aportacions, les seues formes d'estar i viure, àmplies i diverses, i ens deixa sense referents, limitant les nostres capacitats i aspiracions. Hem de comprendre que la igualtat no és una qüestió únicament quantitativa, que tan important és el nombre com la distribució dels noms pels espais públics, encara que, per això, s’hagen de canviar uns per altres (ja es va fer al Passatge per dedicar-li’l al dramaturg Antonio González Beltrán el 2016). I hem de revisar, ampliar i diversificar els criteris que utilitzem per triar les dones que formaran part de la nostra memòria col·lectiva, perquè no totes som la Pasionaria

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat