Viure en un poble o en un barri popular de la ciutat encara fa possible, a pesar dels canvis radicals que hem patit en els nostres costums, que l’anunci de la sobtada desaparició de qualsevol veí o veïna ens ferisca, ens commoga. En una petita comunitat ningú no és una illa.
Cada dia, quan vaig a veure a ma mare, em trobe un carrer, el seu, el meu de quan era infant, de cases buides amb les portes, les finestres i els balcons barrats. El seu interior està ple de mobles, estris, pols i records. És un carrer que ben bé podria anomenar-se de les absències.
Amb el pas dels mesos, dels anys, una generació sencera va desapareixent. De vegades ha estat la Parca amb la seua concisa dalla, d’altres l’excés de dependència que tenen alguns ancians i que ha acabat obligant els familiars a ingressar-los en una residència. Al carrer li costa regenerar el veïnat, omplir amb famílies joves els buits existents. Massa cases tancades. Massa espectres travessant els barandats del temps per tal de guaitar des del passat la realitat d’un present que cada vegada té menys a veure amb la manera en què van viure les seues vides.
Podria escriure un llibre de contes, una novel·la, amb els records que conserve de cadascun dels absents d’aquest veïnat. No ho faré. No ho faré per una simple raó, ja ho fet. Els pocs lectors que tinc ho saben. En privat les ànimes dels difunts em renyen cada nit en tocar les dotze en el campanar de l’església dels Sants Joans.
El carrer de ma mare és un paisatge que va perdent les seues figures, aquelles que el dotaven de caràcter i personalitat.
Aquesta darrera setmana ha estat un temps per al comiat.
Entrar en aquelles cases buides i trobar-te amb tot allò que conformava l’univers privat, íntim, d’un individu que vas conéixer i estimar, un individu que mai no tornarà, és una experiència que com a mínim podem qualificar de dolorosa. Notes la presència de l’absent per cada racó. Et saps un intrús, un intrús dins d’un espai construït conscientment o inconscientment per un individu que a la casa li va dir llar, una llar que sense ell perd la raó de ser.
Des de fa uns anys que em persegueix una pregunta, la mateixa que l’escriptor Javier Marías es feia en un article que, en llegir-lo, em va colpir d’allò més: Què serà de les nostres coses quan no siguem? Aquesta setmana, en entrar a la llar d’un absent, un familiar pròxim, he obtingut la resposta, la qual m’ha deixat aclaparat, dolgut. U ha tingut la pretensió al llarg de la seua vida de voler ser un tipus dur, capaç d’aguantar amb cara de pòquer els colps baixos de la vida. Però no, aquesta pretensió no és més que un desig frustrat, sóc un sentimental de llàgrima fàcil.
Les nostres coses, aquells objectes útils i inútils que ens han acompanyat al llarg de la vida i que hem odiat i estimat, conserven en la mirada dels altres la nostra presència. Una presència en l’absència que els és excessivament dolorosa i que els obligarà a desfer-se de tot o de quasi tot per tal de continuar les seues vides sense nosaltres.
