El Festival de la Cançó d’Eurovisió és un d’aquells esdeveniments que marquen generacions. Sempre tocant els límits de la coentor, ha reunit durant dècades famílies i grups d’amics davant la televisió. Tot i que les parets mestres segueixen sent les mateixes, sí que és cert que la metamorfosi del format ha sigut evident, especialment als darrers anys. Des d’un canvi en els principis de la geografia europea amb la inclusió de països com Austràlia fins als canvis de sistema de vot introduint nous elements de participació a través del televot. Avui, però, parlarem d’un altre aspecte eurovisiu: la seua doble vida mediàtica.
L’edició d’aquest 2017 ha acabat com era de preveure: amb un altre resultat nefast per a la delegació impulsada per RTVE. Les audiències convencionals tampoc han reeixit i han fet la pitjor dada de la darrera dècada: 4.474.000 espectadors i un 28,6% de share. Molt lluny queda de l’edició del 2002, amb Rosa López i els seus companys d’Operación Triunfo, uns dels majors fenómens televisius que es recorden, com a protagonistes. Els 14.376.551 espectadors i un 85,2% de quota de pantalla d’aquell any és la millor dada eurovisiva que es recorda.
Entre una cita i l’altra han passat 15 anys, la fragmentació d’audiències i les xarxes socials. Com dèiem, l’edició del 2017 d’Eurovisió va tenir 4,5 milions d’espectadors a través de la televisió, però a través de Twitter i segons dades de la companyia, es van generar 7,8 milions de piulades durant l’emissió. Un espectacle concebut “des de” i “per” a la tele que esdevé fenomen, paradoxalment, fora de la tele, o per ser més curosos, a més a més d’ella.
La doble vida del festival d’Eurovisió és punt de trobada entre dues maneres molt diferents de consumir continguts audiovisuals (amb risc d’escletxa inclòs): per un costat, la tele i prou; per l’altre, la tele, Facebook, Twitter i un segon senyal complementari en streaming a través de portals com Youtube. També és la constatació de l’adaptació dels mercats publicitaris a les noves realitats: anuncis convencionals en el primer cas i continguts creats ad hoc per les marques que participen en el segon com un agent més en la conversa en temps real amb el corresponent to distès propi del relat eurovisiu, que viu al límit entre la ironia i el sarcasme.
Aquesta doble vida eurovisiva posa sobre la taula com el nou paradigma televisiu canvia la manera que tenim de mesurar i valorar les audiències. El sistema convencional, els dels audímetres, compta amb 4.625 dispositius (dades del 2016) a tot l’Estat Espanyol, repartits en base a criteris sociodemogràfics i amb especial atenció a les zones amb televisions autonòmiques i locals que requereixen de major precisió. Unidireccional, sense diàleg, però capaç de renovar i cancel·lar programes en qüestió d’hores.
La nova escolta, l’anomenada “audiència social”, no mesura ben bé el mateix que l’audimetria i això fa que ambdós models hagen de ser complementaris per a tenir la millor radiografia possible del consum televisiu. Mentre que l’audiència convencional fixa la quantitat d’espectadors que veuen un programa, l’audiència social analitza la interacció amb el programa i com perceben els usuaris el contingut i seues opinions sobre aquest. Una informació, fruit de la conversa espontània, de gran valor per a les cadenes a l’hora de conèixer els gustos dels espectadors i adaptar els continguts a les diferents plataformes de què disposen.
Les 62 edicions del festival d’Eurovisió fan que siga l’espai televisiu més antic que encara s’emet a la televisió (Rècord Guinness inclòs). Televisió en blanc i negre, en color, l’arribada d’internet, la TDT, el 4K, la multipantalla i les xarxes socials han estat còmplices de la seua evolució. Un esdeveniment global a prova de canvis geopolítics, de la mercantilització del món de la música i veurem si capaç de sobreviure a la fallida del model televisiu que li va donar raó de ser.
