Dones barbudes

El pèl, quan apareix en aquelles zones del cos femení que n’haurien de restar lliures segons les convencions i es deixa que les òmpliga, provoca inquietud i aversió, una reacció que, en l’actualitat, també es dóna sovint quan això mateix ocorre en els homes, en la mesura que la moda ha instaurat la depilació quasi completa. En general, potser ens recorda d’una manera massa evident la part animal i salvatge que habita en nosaltres; quant a les dones, a més, produeix una imatge masculinitzada que trenca els estereotips i crea ambigüitat, uns fets que generen incomoditat i rebuig en els sectors més conservadors. No cal esforçar-se gaire per imaginar el que succeïa en èpoques en què l’ordre s’establia de forma molt estricta al voltant de les classificacions socials, sexuals i ètniques, entre d’altres i, per tant, difícilment s’admetia que una persona no complira les normes i no encaixara en els rols establerts. Amb tot, sabem per testimonis ben diferents que sempre hi ha hagut dones piloses. Pilar Pedraza en recull un bon grapat d’exemples –els més coneguts des de l’antiguitat fins avui– a Venus barbuda y el eslabón perdido (2009).

Uns cinquanta anys després que Lavinia Fontana pintara el deliciós retrat d’Antonietta González –refinat i ple de bellesa àdhuc en la vellositat que li cobreix el rostre–, el xativí Josep de Ribera, lo Spagnoletto, duia a terme, per encàrrec del virrei de Nàpols, La dona barbuda, un quadre estrany i colpidor. En primer terme, palplantada, ocupant l’eix central, Magdalena Ventura, que així li deien, està alletant un nadó –el rostre il·luminat, els bolquers d’un roig intens– que sosté amb unes mans poderoses, mentre ens mira fixament amb duresa i amargor, sense concessions; els trets facials desconcerten, només la roba i el pit al descobert indiquen el seu sexe. Darrere, desplaçat a l’esquerra, en la penombra, el marit, vell i demacrat, mostra en l’esguard, trasbalsat, perdut, esglaiat, resignat, que els esdeveniments el superen. Assenyala Pedraza: “El resultat de l’encreuament entre la dona barbuda i el gust espanyol és un joc d’esborrat de la dona i un tour de force corporal molt del gust de Ribera, a qui interessaven els cossos liminars, els enigmes de la carn i no pas les seues belleses. Sota l’abillament barroc de l’extravagància, diríem que hi subjau un sarcasme adreçat a la família, els tres integrants de la qual semblen reunits per un atzar cruel que no ha respectat gèneres ni edats” (El salvatge europeu, 2004).

'La dona barbuda', de Josep de Ribera, 'lo Spagnoletto, 1631. Oli sobre llenç

A la dreta, en la inscripció llatina de la làpida, titulada “El gran miracle de la natura”, consten detalls de la vida de Magdalena, de 52 anys, mare de tres fills, que va començar a tindre barba i a perdre els cabells abans de la quarantena. A conseqüència d’aquesta singularitat, que la convertia en un ésser diferent, van reclamar la seua presència a la cort napolitana, on va posar per a lo Spagnoletto. Apunta Ferran Muñoz que Caravaggio, Rembrandt i el mateix Ribera foren els primers a demostrar que no hi ha res tan vulgar i lleig que l’art no puga redimir, i ho recorda a propòsit de l’obra de Carmen Calvo (València, 1950). Perquè la mirada d’aquesta artista, “per paradoxal que puga sonar a alguns, és clàssica”. I ens explica els motius: “Quan es planteja un treball té present, d’una manera natural, els grans mestres del Renaixement i del Barroc. Del Renaixement valora la composició i l’equilibri. Del Barroc, el dinamisme, la melodramàtica teatralitat i la Vanitas, eliminant, és clar, la intenció moralitzadora” (Carmen Calvo: intervalos y variaciones, 2011).

Carmen Calvo, 'L'Eclair', 1999. Tècnica mixta, collage i fotografia. 110 x 80 cm

Igual que aquells artistes, Calvo també sent fascinació per l’estrany, per tot allò que ens interpel·la des de les fronteres de la quotidianitat, tot allò que conviu amb nosaltres des del marges del que considerem habitual. I ens ho mostra per tal d’enfrontar-nos-hi, ja que, de vegades, malgrat la curiositat i l’atracció que ens desperten, preferim no veure-ho o amagar-ho; els convencionalismes són massa forts i marquen el camí correcte, els comportaments adequats, l’aspecte físic que cal que preservem. En un món on les aparences juguen un paper tan important i fonamental, pocs s’atreveixen a qüestionar res del que ens ve imposat. Adverteix la professora Pedraza que, “més enllà de les diferències biològiques, la construcció del que és masculí i el que és femení depèn menys de la natura que no pas de la civilització”.

Carmen Calvo, 'Au gibet noir, manchot aimable', 2004. Tècnica mixta, collage i fotografia. 170 x 120 cm

Carmen Calvo posa en dubte aquesta construcció de les identitats quan intervé sobre fotografies anònimes de mitjans del segle passat i hi col·loca –en el cas que ens ocupa– barbes o espesses cabelleres que cobreixen el rostre per complet. En L’Eclair (1999), de damunt d’una taca groga, talment una màscara, que tapa les faccions, sorgeix, insolent, una mota de pèl en forma de pera; en Au gibet noir, manchot aimable (2004), només els ulls de vidre, lluents, felins, i les dents, pertorbadores, resten visibles darrere de la vellositat que oculta la pell de la dona vestida amb brusa blanca de llaç i jaqueta. S’hi confonen la bella i la bèstia, la part femenina i la masculina, la racional i l’animal, en aquestes obres que apel·len a allò que és excèntric, a allò que és enigmàtic. A pesar de la raresa i, sovint, de l’ocultació, aquestes alteracions de la normalitat corporal mai no són alienes a l’humà.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat