“Malaltia de febre… dóna passió als cors”, va escriure Ramon Llull. Quan tenia quinze o setze anys vaig passar una setmana allitada per una grip acompanyada de febre. Si la recorde és perquè vaig llegir Cims borrascosos d’Emily Brontë per primera vegada. Mentre el vent del nord bufava amb força entre els turons i els cors de Catherine i Heathcliff, el meu cor i el meu cos s’apassionaven amb ells mentre la temperatura pujava i baixava i jo era ben arrebossada al llit. Ma mare entrava de tant en tant a l’habitació per veure si em calia res, però jo només volia continuar llegint i vivint aquella història intensa. També vivia, en aquell temps, la meua primera història d’amor, que no s’assemblava gens, gràcies a Déu, a la dels protagonistes. Però, tinc un record especial d’aquella lectura i d’aquells dies i he guardat aquell exemplar de butxaca, a hores d’ara il·legible per la lletra menuda i atapeïda, com d’altres guarden un penjoll de l’àvia o la medalla de la primera comunió.
Aquesta setmana he passat tres dies allitada, amb un constipat acompanyat de febre i un llibre de sis-centes pàgines que se m’ha endut a Berlin. Al Berlin del tombant del segle XX, amb tramvies arrossegats per cavalls i fanals de gas en els carrers, al Berlin dels anys 20, amb les seues festes, teatres i cabarets, a la vida intensa i gens convencional d’una dona jueva que vivia com si no ho fos, a la sordesa davant les passes –lleus en principi però cada cop més fortes i segures– del nazisme que s’instal·la a poc a poc fins arribar a la nit dels vidres trencats. He hagut de fugir, amb ella i les seues dues filles a Bulgària. Amb elles he viscut durant vuit anys a Sofia, i després, he tornat al Berlin de la postguerra per contemplar un país i un poble devastats. La febre s’ha espassat, però Berlin, l’Else i l’Angeli m’acompanyen encara i, si tinc sort, ja ho faran sempre, com Heatcliff i els turons. Parle de Tu no ets una mare com les altres, d’Angelika Schrobsdorff. El llibre es basa en la vida de la mare de l’autora i la narració combina, de manera excel·lent, la tercera i la primera persona per contar-nos aquella vida i la vida. I ho fa sense concessions, enfonsant-se en les aigües fosques que cada vida amaga i eixint-ne viva. Indemne, no, però viva. A mi, m’han robat el cor. Potser és l’edat, les aigües fosques pròpies, l’amor tempestuós entre mares i filles… I la febre, que m’ha donat passió i m’ha regalat hores per fer aquest viatge.
