29 d’abril

21 maig 2017 01:00h / Actualitzada 8 juny 2018 05:56h

Fou un dia gris i absurd. La Laura hi era amb mi i com jo. Boira fora, boira dins. Eren gairebé les onze del matí, però el sol no havia eixit. Teníem pressa i jo la feia córrer. Sabia que vindria a la Ruta Laica, malgrat ser dissabte, que no es resistiria a una «visita guiada als llocs de Cullera relacionats amb la llibertat de pensament». Caigueren quatre gotes, res important. Arribàrem a la rambla de Sant Isidre abans d’hora, pujàrem al tren turístic –pràcticament ple– i arrencàrem. Començàrem, d’esquena, un viatge iniciàtic de la mà de Cullera Laica.

—En què esteu treballant ara mateix? —li preguntí el dia abans de la ruta a Batiste Malonda, president en funcions de l’associació.

—Mira, t’explicaré una de les nostres accions arran d’un fet curiós. Bé, més que curiós, és lamentable. Fa més de 150 anys, assassinaren al mestre Caietà Ripoll per heretge a la plaça del Mercat de València.

Va ser l’última persona condemnada per heretgia i passà fa menys de 200 anys!

—Ell era deista, creia en Déu —continuà Batiste—, però res més. L’acusaren de no lloar la Mare de Déu, de no portar els seus fills a missa. L’arquebisbe Simón López signà la pena de mort. I eixa mateixa persona té un carrer a Múrcia.

—Lamentable —no em vingué al cap un adjectiu millor.

—Hem sol·licitat que retiren el seu nom del carrer. Seguirem insistint.

El dia de la ruta anàrem a la casa d’Agustí Olivert –la Casa de Palomes–, al carrer Cervantes; passàrem a prop de l’antic setmanari Sucrona, que defensava amb naturalitat els principis republicans, com el laïcisme; a la placeta de la Sal, on hi havia una escola racionalista vinculada a l’anarcosindicalisme de Cullera. Ens parlaren de Maria Camilleri, del metge Joan Garcés, d’Amèlia Jover. De tant i de tants... D’ací a un temps hauré oblidat moltes coses, però no totes. Recordaré i podré explicar la visita a l’Escolaica i al cementeri. Perquè, quines opcions té una persona que no vol ni creus ni mossens ni mentre viu ni quan mor?

—També hem demanat a l’Ajuntament una sala al cementeri per fer ritus laics —m’explicà Batiste.

—Es poden fer al tanatori, no? —li preguntí, em preguntí.

—És clar, però un tanatori és un espai privat. El cementeri municipal és públic. I hui en dia no hi ha cap lloc on fer una cerimònia laica.

A les cerimònies laiques per celebrar un naixement o un casament o per dir adéu a una persona, els laïcistes es refereixen com els dies grans.

—Hi ha moltes persones que en eixos dies grans encara recorren a la religió catòlica —li vaig dir.

—Hi ha por. Què passa després de la mort? Temem allò que desconeixem. Hi ha qui recorre a la religió perquè té por.

—Per si de cas.

—Per si de cas —rigué Batiste, un laïcista amb molt de sentit de l’humor.

Agustí Costa va ser un advocat, lliurepensador i regidor republicà que va morir en 1900. Havia demanat als seus companys que no se li practicara cap acte religiós. L’Església impedí que li donaren sepultura en el cementeri de Cullera, per això el seu germà comprà un terreny annex i el donà al poble per fer un cementeri civil: un lloc on pogueren ser soterrades les persones rebutjades, des de lliurepensadors declarats, maçons i fidels d’altres religions, fins a xiquets de pares catòlics que havien mort abans de ser batejats.

La II República i el seu laïcisme fundacional enderrocaren els murs del cementeri civil i van construir un cementeri municipal unificat. El Franquisme tornà a posar parets i va quedar «com un corralet». Però a finals dels anys 70 es dictà una llei que demanava enderrocar eixos murs, així que el corralet està ara dins d’un departament del cementeri municipal que s’anomena Virgen del Castillo.

Altre punt que no oblidaré mai és l’Escolaica, el col·legi que veig cada matí des del balcó. Es creà a principis del segle XX amb uns principis fundacionals innovadors.

—A banda del laïcisme, que era l’article primer —Batiste, pou de dades sense fons— també contemplava la renovació pedagògica. No utilitzaven llibres de text, deien que això oxidava el cervell. El laïcisme fa que et planteges un altre tipus d’ensenyament escolar. Sense religió, és clar, però també sense exàmens i sense deures.

—Seguiria sent innovadora un segle després. Una escola sense llibres de text és retro!

La ruta laica acabà de forma precipitada i es va saltar alguna estació perquè anàvem tard i el trenet havia d’atendre altres compromisos, però finalitzà, com estava previst, a l’Ajuntament, declarant la III República. «Perquè més enllà de si un laïcista és monàrquic o republicà, la II República va tindre la primera constitució que declarava que Espanya era un estat laic».

Fou un dia gris i absurd per on es colaren molts raigs de llum, que va aconseguir que veiés amb altres ulls indrets pels quals passe sovint.

—Un cop et fiques les ulleres lila, les del feminisme, ja no veus res igual —li vaig dir a Batiste Malonda quan el vaig entrevistar—. Passa el mateix amb el laïcisme?

—Jo no sé de quin color són les ulleres del laïcisme —em respongué rient—, però sí, podria ser el mateix. T’adones que l’estat aconfessional que defensa la Constitució no és una realitat. Hi ha qui diu que estem anant cap enrere. Banderes a mig pal per la mort de Jesucrist, verges que reben medalles al mèrit policial...

Fou un dia gris i absurd que em deixà cansada i perplexa, que em va fer agafar el llit amb més ganes que mai. Em vaig adormir de seguida. Fins a les cinc del matí, quan la banda de cornetes i tambors que precedia la Mare de Déu, els centenars de persones que l’acompanyaven i els membres de l’Ajuntament, de la Policia i de l’Església em despertà. Tots junts amb música solemne. Era la Nit de l’Aurora de Sant Antoni. En aquell moment vaig desitjar tindre a Batiste al meu costat per comentar la jugada. Malgrat les ulleres lila i les ulleres blanques, l’estampa era preciosa.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next