Ja sabeu que quan tinc un minutet per a mi m’agrada seure’m, amb el refresc en la mà, a llegir aquesta premsa cada vegada menys heterogènia que ompli els quioscs i que pareix que busque “aborregar” ciutadans cada vegada menys diversos i menys crítics. Què trobe aquesta setmana? Dues portades que em criden l’atenció: la del principal diari d’Alacant i la del més antic de València, que coincideixen a destacar que “miles de padres y madres de la enseñanza pública y de la concertada reclaman en el centro de Alicante libertad para elegir la lengua vehicular en la que estudian sus hijos”. Milers en són 6.000 i “de toda la provincia”, segons fonts policials, supose que objectives… o no? En tot cas, un terç dels que solen aplegar-se en només una comarca durant les Trobades d’Escola Valenciana per celebrar de forma tranquil·la i lúdica la coexistència i la convivència de les dues llengües i cultures del País Valencià, per fer visible la riquesa i la pluralitat de l’escola que hem construït entre tots: diversa, heterogènia, compromesa amb la qualitat educativa i respectuosa amb els drets de tots els xiquets. I això no em sona que haja sigut portada…
Els lemes que esgrimien les pancartes es debatien entre l’infantilisme i el ridícul més espaterrant: “Y los escritos también en castellano” (que jo sàpia la majoria de circulars dels col·legis, fins ara, van, almenys, en castellà i, si tenim sort, en bilingüe) o “Marzà, ¿Por qué odias el castellano?”. No em direu que no és per caure de cul de riure. Vegem també els arguments. En destacaré només un parell: “Habría que limitar mucho porqué no se ha hecho por motivos pedagógicos, sino ideológicos”. Si partim del fet que el Constructivisme ha demostrat de sobres des de fa anys que és exactament igual en quina llengua s’inicien els xiquets en l’adquisició de la lectoescriptura, em fan feredat aquests pares que saben de tot, que són advocats o forners o metges o manobres, però saben de pedagogia més que els mestres. Tot i que coincidisc amb ells en el fet que el Decret del Plurilingüisme té una base ideològica. Què no ho té en aquesta vida? D’això es tracta, de fet: de governar segons ideologies. O no tenia una base ideològica la prohibició del valencià a les escoles fins els anys 80? Per tant, no veig què té de dolent una ideologia que pretén rescabalar els drets lingüístics de tots els valencians.
Un altre dels arguments que tomba d’esquena és el que esgrimia una mare que deia: “Es una pena que en el siglo XXI estemos en la calle para defender algo tan fundamental como la libertad”. Què voleu que us diga? Permeteu-me la tirania: per a mi els pares que volen ser lliures per limitar la competència lingüística dels seus fills, no haurien de poder decidir res. En primer lloc, perquè estan vulnerant el dret dels xiquets (encara que siguen “seus”) a tenir una educació de qualitat; i en segon lloc, perquè dels nostres fills depèn el futur de la nostra societat i a mi no em dóna la gana formar part d’una societat que continue a la cua d’Europa en coneixements de llengües, i no vull tampoc que els meus fills hagen de seguir vivint en un entorn cada vegada més diglòssic, més estret i culturalment més pobre.
