Quan es complia un any del pacte de les esquerres per conquerir la Generalitat Valenciana, la consellera d’Agricultura i Medi Ambient –també de Canvi Climàtic i Desenvolupament Rural–, Elena Cebrián, va acceptar la invitació per explicar les directrius de la nova política ambiental a un fòrum patrocinat pel grup empresarial FCC. Aquell encara era un moment quasi dolç, de promeses, de conreu de llavors, de confiança en finalitzar amb les directrius de la dreta, tan oposades a la conservació.
Quan se celebren dos anys del canvi polític al Palau, la pròxima setmana, la consellera torna al mateix escenari, a la seu de la Fundació Bancaixa de València, per parlar de l’acció en matèria de canvi climàtic. En aquesta ocasió, però, Elena Cebrián arriba amb una motxilla molt pesada, els deures certament endarrerits i la seua casa poc endreçada. En aquests dos anys, les grans expectatives generades al cicle organitzat pel govern autonòmic La Mediterrània davant el canvi climàtic, la tardor del 2015, s’han dissipat. I les il·lusions han esdevingut desencís.
En l’equador de la legislatura, la consellera pot argumentar la falta de pressupost per articular polítiques transversals climàtiques, malgrat que són apressants davant l’afecció de l’increment tèrmic al territori valencià. Tanmateix, és difícil justificar la paralització d’iniciatives de l’Estratègia Valenciana de Canvi Climàtic elaborada per l’anterior Govern –sotmesa a revisió des de fa dos anys–, a banda de la feblesa de lideratge davant la societat i els diversos sectors econòmics per prioritzar aquesta temàtica tan fonamental i per fomentar les energies renovables i l’autoconsum fotovoltaic a nivell conjunt de l’executiu.
Un altre motiu de perplexitat des de l’acadèmia és la falta de consideració de la comunitat científica de les universitats públiques valencianes, experta en les diverses matèries vinculades amb l’escalfament global, quan la seua recerca és fonamental i està aportant dades bàsiques més enllà de la creació d’una càtedra a la Universitat Politècnica de València. De fet, aquesta setmana –quan s’ha celebrat el Dia Mundial de la Biodiversitat– el Laboratori de Climatologia de la Universitat d’Alacant advertia que la temperatura del Mediterrani en el litoral valencià estava ja entre un grau i grau i mig per damunt de la mitjana habitual de 19-20 graus. La xifra mostra una tendència d’escalfament que hauria d’influir, entre d’altres, en les polítiques de seguretat ciutadana a les platges, fonamentals per al turisme i l’economia valencians.
Pel contrari, la consellera no ha pogut pensar ni articular accions globals de sostenibilitat i s’ha deixat dur per iniciatives descontextualitzades i molt puntuals. Sorprèn, per exemple, escoltar Elena Cebrián anunciant la creació d’una xarxa de voluntaris ambientals per observar el bosc i ajudar en l’extinció d’incendis. A més, sense haver abordat una política forestal seriosa, amb el manifest descontent del sector valencià, que impulse la preservació dels recursos forestals i la promoció d’incentius fiscals, productes de qualitat, la reducció d’emissions i la previsió de l’abandonament rural.
O el cas més notori: la bandera del SDDR onejada en solitari pel secretari autonòmic de Medi Ambient i Canvi Climàtic, Julià Àlvaro, contra Ecoembes i totes les ventades que atupen la ribera. Sense capacitat, tampoc, de trobar complicitats i aliances ni en el sector empresarial, amb qui ha trencat tots els ponts, ni il·lusió en la ciutadania. Perquè el medi ambient valencià, tan ferit pel PP, no necessitava accions heroiques, sinó harmonia i consensos. De fet, l’escassa sintonia de la consellera i el secretari autonòmic redueix la política ambiental de l’Acord del Botànic a una batalla a l’arena del contenidor groc. I flors i violes.
