Acabe d’esborrar del meu cercle d’amistats en una xarxa social una persona a la qual admirava pel seu treball creatiu. Li he retirat l’amistat digital, però, també, li retiraré la del carrer, la de la plaça, la del bar, els espais que sempre hem usat per a relacionar-nos. Ell ni tan sols es deu haver adonat de la meua desaparició. La meua mare, que és una dona plena de saviesa, afirma que el senyor Precís encara no ha nascut. Raó no li’n falta.
Trobe que l’admiració que sentia pel treball creatiu d’aquest senyor també s’ha ressentit.
Potser que ara algú dels qui estan llegint aquesta columna es pregunte què m’ha portat a prendre una decisió tan dràstica. I la resposta és molt senzilla, no puc mantindre una relació amb una persona que és missatgera de l’odi, que a més és una hipòcrita i una aprofitada.
Anem amb compte, amics i amigues, amb l’odi, no el banalitzem. L’odi és un monstre que nodrim sense adonar-nos-en i que acaba per fer malbé les nostres vides. És una bèstia voraç que té com a objectiu destruir allò que odia.
L’odi s’alimenta de la por, de la fal·làcia, tergiversa els arguments i les raons dels altres. Comença per traure-li el rostre humà a qui té en el punt de mira i després el convertix en una mena de virus maligne i repugnant, el causant de tots els mals de la nostra societat i que cal eradicar al preu que siga.
Cal estar alerta davant de l’aparició de l’odi en la nostra vida.
Hi ha qui assenyala l’enemic com un gos de presa i també qui fabrica les mentides: líders d’opinió, intel·lectuals, artistes, periodistes sense ètica ni trellat i amb una borratxera ideològica desmesurada…
Hi ha qui només fa de portador, de simple corretja de transmissió en les xarxes socials. Un portador que parla en playback i que ni tan sols s’ha preocupat de sospesar la gravetat del missatge que ajuda a difondre i que pot acabar afectant gent que estima.
Tots aquests individus junts tenen en comú que es creuen adalils de la llibertat i la democràcia, campions de la religió o de la pàtria.
L’altre, per a ells, és un sectari, un mentider, un adoctrinador, un dictador en potència, un boig sense sentit comú, un perill públic.
El més sorprenent és quan aquests individus, damunt, tenen la barra d’anar-se’n de copes, de carn torrà o de paella amb una colla de gent, amics els diu, dels quals opina que són la reencarnació del mal.
Ja fa temps que em vaig cansar de tota aquesta tropa. Perquè, com deia l’actor Albert Boadella (que també està fet un bon pardal) en la pel·lícula del director Carles Mira La portentosa vida del pare Vicent: «Las malas putas no son buenas» i u ha de saber el que és bo o és dolent en benefici de la seua salut física i mental. En cas contrari estarà més perdut que Carracuca.
Així que bon vent i barca nova.
