Ho confesse: Dilluns passat em vaig alçar una mica més prompte que de costum per llegir El País amb la calma que es respira quan la resta encara dorm. Em moria de ganes per llegir l’editorial i veure com s’afrontava la notícia de la victòria de Pedro Sánchez a les primàries socialistes. Però, sobretot, em cremava la curiositat per conéixer la reacció dels caps del periòdic davant de la que és la vertadera notícia d’aquest assumpte: la derrota de Susana Díaz . Una derrota que ha resultat especialment significativa en la mesura que l’andalusa ha comptat (des de molt abans de proclamar oficialment la seua candidatura) amb el suport explícit de l’establishment, no solament del polític (el d’una gestora dissenyada a la seua mida, el dels principals barons territorials i el dels líders històrics del partit) sinó, sobretot, del mediàtic, amb una cobertura del grup PRISA, en general, i del periòdic El País, en particular, irracionalment partidista i agressiva, que, sovint, ha fregat els límits d’allò grotesc.
S’hi havien generat, doncs, moltes expectatives. Tirant la vista enrere amb l’ajuda de l’hemeroteca topete amb l’editorial que, en la memòria col·lectiva, encetà aquesta línia de desmesura: Salvar al PSOE, es titulava, amb cert regust cinèfil. I la cosa, que ja prometia, no va deixar ningú indiferent. L’editorial estava escrit quan tot just acabava d’esclatar la guerra oberta entre Sánchez i una part del partit a propòsit (en teoria) de la investidura de Rajoy i el famós “no és no” de Sánchez, en contraposició a l’abstenció de la qual eren partidaris els pesos pesats de la formació. En eixe editorial, que augure que serà analitzat en més d’una facultat de periodisme, es qualificava “d’insensat sense escrúpols” l’encara secretari general. Havia comés l’atrocitat de no voler acceptar el cessament amb el qual se’l pressionà mitjançant la dimissió de gran part de l’executiva. Un cessament que, segons l’editorial, era “l’única eixida per al partit”.
Una mica més tard, el quinze de gener del 2017, amb la calma que atorgava el suposat bon fer d’una gestora “neutral i eficaç” (paraules literals del periòdic), un editorial titulat En el bon camí celebrava el fet que el partit estiguera “recuperant, a la fi, la centralitat política”.
Clar i ras. Però com que les enquestes (també les seues) prompte començaren a girar-los l’esquena, la calma durà poc. De bell nou s’instal·là el nerviosisme i, amb ell, editorials com el del 16 de maig passat, que sota el títol “Passat enfront de futur” sostenia el que tanta gent pensa sobre el que representa cada candidat, però just a l’inrevés.
I, no obstant això, tal com deia abans, l’enfocament d’El País de les primàries socialistes ha aconseguit la proesa de tornar a soprendre’ns. I de quina manera. En el text, que ha sigut comentat i analitzat a les xarxes quasi al mateix nivell que la notícia de què parla, es compara la victòria de Pedro Sánchez, entre altres coses, amb la de Trump i amb el Brèxit. Quasi res porta el diari. En poques paraules, en un to entre esbroncador i apocal·líptic, l’editorial d’El País ve a concloure el següent: “Apreneu a votar, inútils!” i “El PSOE se’n va al clot”.
No sé si paga la pena comentar la primera idea; em sembla que la resposta és massa òbvia per a qualsevol lector amb un mínim de sentit comú. En tot cas, seria convenient suggerir que, si hi ha hagut algú que ha deixat palesa la seua inutilitat en açò de les primàries socialistes, aquests no han estat, precisament, els militants.
Un cas a banda és el segon missatge. Perquè, sí, la victòria de Sánchez suposa el certificat de defunció del PSOE; però d’un PSOE en concret. El que es replega sobre ell mateix, presoner d’uns tentacles viscosos que l’ancoren al passat i li impedeixen veure la realitat i, per tant, comprendre els qui l’habiten. El PSOE dels avals, de les gestores i dels comités, que ha anat convertint-se en pur aparell sense ànima i allunyant-se del cor de la gent i, com a conseqüència, també de les victòries electorals. I no a l’inrevés. Però, sobretot, si hi ha un PSOE que ha resultat fulminat de tot aquest assumpte és el PSOE de PRISA; el relat hegemònic d’eixa suposada progressia garant de l’ordre i excloent de cap altra alternativa que el conglomerat polític, mediàtic i, sobretot, econòmic s’ha entestat a imposar. D’una manera tan cega i obsessiva que, de fet, els ha fet efecte boomerang i els ha rebentat en la cara.
Cal ser molt curt de mires per no veure el que clama la vista: el Pedro Sánchez que ara cluca l’ullet als nacionalistes, que diu servir la classe obrera i que canta amb el puny en alt la Internacional, eixe Pedro Sánchez a qui odien d’una manera tan furibunda, l’han creat ells. Ells el col·locaren en règim d’interinitat sense esperar que, tot i la seua pinta d’odontòleg educat als Maristes, els eixiria rebel, li agafaria el gust a això de manar i voldria quedar-se. Pensaven que, com ja havia ocorregut altres vegades, ells el posaven, ells el llevaven. Però l’aprenent ha anat agafant soltura, ha sabut escoltar i, sobretot, ha aprés. I, a més, ha contat en tot aquest procés amb l’ajuda impagable de tots els titulars i els editorials d’El País que l’han atacat d’una manera tan descarada que l’han convertit als ulls de molts ciutadans, primer, en víctima i, després, en heroi.
Aprendre. És una de les claus de tot aquest afer. Aprendre de les pròpies errades i dels èxits aliens. Però aprendre. Un verb que va indestriablement unit a la humilitat. Escoltar és l’altre verb clau. Obrir els ulls i les orelles al món i no pretendre el contrari: que el món siga el que ens escolte a nosaltres i, a més a més, faça el que diem.
Conten les cròniques del 23F que l’esforç personal de Cebrián, aleshores director d’El País, va ser clau per aconseguir que una edició especial de setze pàgines encapçalada pel titular Colp d’Estat. El País, amb la Constitució, aconseguira eixir al carrer a les nou de la nit. Els quioscs ja estaven tancats, així que s’organitzaren partides de voluntaris que s’encarregaren de repartir el periòdic perquè, segons diuen, la prioritat per a Cebrián era fer saber als ciutadans quan abans millor que estaven amb ells, que no estaven sols.
Han passat molts anys d’això i moltes coses han canviat. Però hi ha una que no: el sentit del periodisme continua sent protegir els ciutadans i no fer costat als conglomerats de poder. És difícil, imagine, quan se’n forma part. Aleshores, s’ha de triar si u es marca un Brèxit i deixa de costat aquells amb qui durant un temps caminà de la mà o es passa a bàndols més sucosos. El que ha quedat clar, però, és que més prompte o més tard arriba un moment que no es pot estar en ambdós llocs a la vegada. I, ni tan sols, fer com que s’està. I és que, si ells ni trien ni aprenen, el que ha quedat clar és que els altres sí que ho fan.
