Cardar. Fotre un clau. Sacsó. Esmolar la ferramenta. Rebolcar-se. Sucar magre. Arrepretar-se. Sí, ara vindria el moment de “Qui té fam, somia rotllos”; però la culpa no és meua. Tenim una llengua riquíssima pel que fa als assumptes del llit, i qui sóc jo per no aprofitar-la (promet que el doble sentit no ha sigut buscat). La primavera està pegant les últimes cuejades i, en conseqüència, queda ben poc per haver de patir la dansà d’hormones que fa que de vegades la tensió m’arribe a Vinaròs. Palpitacions. Suor freda. Mareig. Tremolor allí on ja saps: tot son símptomes d’una caterva d’hormones fent la muixeranga 24/7. Supose que tot radica en el bon temps, saber que l’estiu està en girar el cantó, començar a vestir roba més lleugera i, al cap i a la fi, deixar-se fluir. Perquè altra cosa no, però si d’alguna cosa podem presumir els valencians és de ser tàctils. Tàctil es diu d’una persona a la qual li agrada molt tocar. O arrimar-se, que per al camí que està agafant la columna de hui, tant fa. Més tard o més prompte deuria admetre que hi ha una cosa que no deixa de rondar-me pel cap les últimes setmanes, i és tot allò de les maleïdes etiquetes. Ja siga bé per la toxicitat de l’amor romàntic que ens han inculcat des de menuts (l’únic ideal de vida acceptable és trobar una parella amb la qual mantenir una estabilitat, etc.) o per la influència de les pel·lícules de Hollywood, sura a l’ambient una necessitat malaltissa de posar nom a qualsevol tipus de relació interpersonal. Per exemple: coneixes una persona una nit, foteu un clau, tot va rodat i acordeu tornar a quedar. I torneu a quedar. I un altre clau (o dos). I torneu a quedar. I què vol dir això? Les ments més “tancadetes” podrien murmurar la paraula “nóvios” o alguna cosa per l’estil, però, no obstant això, tant tu com l’altra persona esteu de cine amb eixa relació física. Xe, serà necessari? Perquè la majoria de vegades, el moment en què arriba la temuda etiqueta és el moment de dir adéu a determinat tipus de relació com les coneixies fins al moment. En alguns casos, també fa por que una de les parts implicades comence a sentir coses més grans i, per tant, vulga que les clàusules d’eixe contracte inexistent canvien d’acord amb el seu parer. També està el cas de dos amics que són molt molt amics i que una nit s’arrepreten un poquet. Llavors, des d’eixe moment, l’amistat en qüestió és indestructible (fins i tot hi ha estudis al respecte). Deia Dario Fo que “una parella oberta fracassa quan s’obri més d’una banda que de l’altra”. I em passa pel cap l’analogia dels “amics amb dret de cuixa”: cal tindre molt clar que les dos parts van caminant en la mateixa direcció si no vols acabar donant-me la raó amb allò de les etiquetes o protagonitzant un drama més gros que el de Jaume i Asun a “L’Alqueria Blanca”. Siga com siga… al final tot és qüestió de sinònims i l’arrel del tema és ben senzilla: carda. Fot. Rebolca’t. Suca. Tu ja m’entens.
