El cap de setmana passat va faltar Julio Martínez Blat, alcalde Vinalesa, l’Horta Nord. Una notícia inesperada per a la gent que l’hem tractat al llarg de la vida, que ens l’hem estimat. Una mort injusta per a la família i la seua àmplia comunitat d’amics, coneguts i saludats del teixit sociocultural i polític de la comarca. Una notícia que deixa òrfena la cultura progressista, en el més noble sentit de l’expressió.
Vaig entrar en contacte amb la colla de Vinalesa poc després de la mort de Franco. Vinalesa era un poble profundament conservador. Pel pes del franquisme i l’església catòlica, en primer lloc. Però també per la situació geogràfica a l’oest del camí-real, la carretera de Barcelona i la línia del trenet: les infraestructures que connectaven els pobles de baix –com Meliana– i els de dalt –com Montcada– amb València. Vinalesa es troba a mitjan camí dels uns i els altres.
Però Vinalesa sempre ha tingut una colla progressista que ha mirat de sargir xarxes de connexió amb l’entorn. Una colla que, ben mirat, era una comunitat d’afectes i militàncies diverses. Gent que feia revistes com A mos redó o El greixero i que organitzava calderes d’arròs amb fesols i naps el 9 d’Octubre amb don Manuel Sanchis Guarner de convidat, quan pocs sabíem què significava aquell sant home. Una colla que mirava de mantenir la Banda de Música, el Club de Pilota o la Cooperativa de la Llum com a objectius estratègics superiors!
Tot aquell treball va cristal·litzar políticament en una candidatura unitària que va disputar l’hegemonia a una dreta duríssima. A la primera, va anar de poc, amb Bene Vijuescas de gran patriarca de les forces progressistes. Prompte, hi va destacar Julio, una persona que formava part de manera natural d’aquella xarxa cívica. Una persona que es guanyava la vida com a treballador dels Serveis Socials que s’inauguraven a la diputació de València. Un picapedrer arrapat a la militància directa fins i tot en la dedicació professional. Fa 22 anys, Julio va assumir la capçalera d’aquella candidatura. Va estar-se una legislatura a l’oposició i allà va impartir la primera lliçó d’home bo, de tarannà positiu i col·laborador. Quan, ara fa 18 anys, va aconseguir l’alcaldia, no li va ser gens fàcil. Julio va plantar la bandera progressista a Vinalesa enmig d’una glaciació conservadora. I ho va fer gràcies a la seua capacitat de diàleg amb tot l’espectre de la cultura progressista, al·lèrgic als narcicismes de la petita diferència que afecten l’esquerra existent.
Una de les seues prioritats va ser que Vinalesa es connectara amb els pobles veïns i amb la capital per mitjà del transport públic. Militant del PSPV, com ho podia haver estat de qualsevol altra família valencianista i progressista, Julio era un socialdemòcrata convençut, un defensor amb fets, ungles i dents de l’Estat del Benestar, el model social europeu més homologable. Des de l’alcaldia, va convertir Vinalesa en un referent d’aquest Estat del Benestar, amb una atenció especial pels Serveis Socials, la tercera pota –juntament amb l’ensenyament i la sanitat públiques– d’aquest sistema de redistribució de la solidaritat col·lectiva. És el seu gran èxit, juntament amb la dinamització de l’associacionisme, ben especialment de l’esportiu, tan lligat a la pilota, i al seu còmplice Xavier Puchol, l’esquerra més elegant que s’ha passejat per un trinquet. Julio no ha estat un alcalde qualsevol, vull insistir-hi. Per això el trobarà a faltar gent de diferents sensibilitats. Homes com Julio fan gran un poble i una comarca per sempre més. Desgràciadament, el seu partit no va trobar mai l’ocasió d’alliberar-lo de les tasques laborals i sempre es va dedicar a l’alcaldia –i a la Mancomunitat del Carraixet– fora d’hores, que no sé d’on les treia.
La darrera imatge de Julio, la tinc a Pelayo, el dia de la final de l’Individual d’Escala i Corda entre Quico Soro i Pucholet. Entre el 8 i el 9 de l’escala, Julio i Xavi Puchol, pare de Pucholet, patien cada quinze i es rosegaven les entranyes mentre Pucholet creixia cap a la glòria. Jo, amb la colla de Vinalesa, seguia la partida des de la galeria del rest. En fer Pucholet el darrer quinze, Julio i Xavi es besaren com només ho fan els amics que ho són a la manera de colla de Vinalesa, una comunitat antiga que ha gaudit fent aquelles revistes, que ha salvat una cooperativa i que té el sopar de ca Bene com el més excels de tots els premis terrenals. Vull quedar-me amb la imatge pletòrica d’aquella abraçada entre cavallers untada de sanglots d’alegria. Sigues on sigues, Julio, brindarem per tu al corral de ca Bene o en qualsevol altra trobada, no importa amb quin motiu, de la colla de Vinalesa, de la qual em sent un membre sentimental i també polític. Gràcies per tot, amic!
