L'illa dels morts

30 maig 2017 01:00h / Actualitzada 8 juny 2018 05:56h

Als setanta anys, devastat per la malaltia, Sergei Vassilievitx llangueix al llit de la seua habitació de la casa de Califòrnia, molt lluny de la ciutat on va nàixer, l'enyorada Oneg, al nord de Sant Petersburg. Roman immòbil, amb la mirada perduda en un punt indeterminat del sostre i els braços estesos als costats; a penes han transcorregut dos mesos des de l'últim concert públic a Knoxville, Tennessee, i, a les enormes i poderoses mans del compositor i intèrpret rus, ja no queda cap rastre de la destresa i la vigoria que li permetien executar al piano escales d'una intensitat i una complexitat endimoniades. De sobte, d'una manera quasi imperceptible, comença a moure els dits com si els lliscara per un teclat invisible i amb un fil de veu pregunta: "Sentiu la música? La sentiu?".

Rakhmaninov recorda tota la melodia a l'instant; han passat més de trenta anys des que la va compondre, però encara perduren en alguns racons d'aquell cos remagrit, de quasi dos metres d’altura, restes del misteri i del desassossec que li provocà la contemplació inesperada, a París, d'una reproducció en blanc i negre de L'illa dels morts, l'obra del pintor simbolista suís Arnold Böcklin. Ara, quan l'estranya serenor que domina les darreres hores l'embolcalla i li ressonen dins del cervell les primeres notes del poema simfònic que engendrà a partir de la inspiradora visió, tanca els ulls, es deixa bressolar i s'imagina dintre del quadre, dret damunt de la barca, cobert amb un sudari blanc, al costat de Caront, el barquer que transporta els difunts a l'altre costat de l'Estígia.

Arnold Böcklin, 'L'illa dels morts' (cinquena versió), 1883

El compàs desigual de 5/8 del tema de l'inici es repeteix insistentment en un llarg crescendo, com si imitara el moviment feixuc dels rems fenent una i altra vegada la superfície immutable de l'aigua. Tot seguit, mentre el vaixell s'endinsa en una atmosfera sinistra i corprenedora, d'una rara bellesa, i s'acosta a la imponent illa rocosa que s'erigeix davant seu, l'orquestra assaja variacions més líriques del motiu principal que l'amaren d'una forta melangia pels dies viscuts. Els incerts rajos de llum travessen les denses masses de núvols grisos i incideixen sobre els pocs sepulcres excavats en la pedra que no queden ocults a la vista per les branques compactes dels xiprers del centre del lúgubre illot. I just en el moment en què Rakhmaninov descendeix de l’embarcació, la música enèrgica del Dies Irae l'impregna de dalt a baix. "No la sentiu?", insisteix. Llavors, abans que els dits s'aturen per sempre, percep de nou, durant uns segons, el ritme cadenciós dels rems de Caront allunyant-se, obrint camí a la barca en les aigües ombrívoles del riu, en cerca de noves ànimes.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next