Tot en la vida és com una cançó. Per a l’enyorat Manolo Vázquez Montalbán, segur que les procel·loses aigües del PSOE, ara que acaba de triar nou líder, es resumirien en un bolero. A mi em recorda aquell vell tema d’Antònia Font, Batiscafo Katiuskas. Amb Pedro Sánchez al comandament, el “batiscafo socialista” dels mallorquins segueix “redactant informe tràgic” per a un enigmàtic Institut Oceanogràfic, potser esperant l’adveniment del moment màgic:
“Ratxes de sol travessen blaus marins,
ses algues tornen verdes i brillen ses estrelles,
que ja s’ha fet de nit i es plàncton s’il·lumina
i canten ses sirenes aproximadament per no existir”.
No estic segur que tots els problemes del partit centenari se solucionen amb l’elecció del catedràtic Yuri Sánchez. Al meu amic Ximo Puig, siga com siga, se li hi ha quedat la cara de pasta de moniato (cara de baró, exactament), però són els perills de la democràcia: els vots els carrega el diable i no saps mai per on respirarà la massa més o menys indignada. De tota manera, el PSOE és tota una institució en el ring celtibèric, i seria una mala notícia que se n’anara finalment en orris víctima de la seua dreta o de la seua esquerra. Ara que tot és líquid –com diria Zygmunt Bauman– o que tot ha deixat de ser sòlid –com estrafà Muñoz Molina– els socialistes podrien aprofitar per desempolsegar eficaçment sa casa, però no les tinc totes. No sóc partidari de destruir per sistema: si cal enderrocar, que hi haja un cervell –i un pla– a dins de la màquina.
El consell per a Puig seria que, d’una manera o altra, el PSPV podria abundar en l’exemple del PSC i plantejar-se una existència una mica més al marge de les pulsions centrals. Si Sánchez pot propiciar alguna cosa, potser seria bo que ho fera incidint en el d’allò federal i plurinacional, ja que fins i tot la sirena inexistent –Susana Díaz– acabarà adonant-se que Espanya són moltes espanyes. Exactament, com deia un anunci del temps de l’aznarisme: “España, tu país, son muchos países diferentes” (sic). Treballar a favor de la realitat sempre és més confortable que anar-hi a la contra.
I el batiscaf, siga com siga, segueix travessant “ses aigües insondables”. Quin futur espera al PSOE? Ja m’agradaria saber-ho. Però si no sé del cert ni quin oratge farà demà…
