El cant dels ocells

Una nit clara i temperada de primavera a la Vall de Segó, durant un sopar on es lliuraven els Premis Literaris Ciutat de Sagunt, vaig eixir a prendre una mica d’aire fresc al carrer, un carrer de mitja galta; més enllà de la llum del fanal eren els horts. Els poetes Manuel Bellver i Antoni Albalat que m’acompanyaven em demanaren tot d’una silenci: a uns metres de nosaltres cantaven uns ocells. Amb la seua saviesa habitual, em van fer saber que els intèrprets eren una parella de rossinyols.

Sóc un inútil incapaç de diferenciar el cant d’una espècie d’ocell del d'una altra, però no per això deixe d’apreciar la seua bellesa quan recupere l’alé que em roba l’ansietat.

Darrerament, les circumstàncies familiars han fet possible que gaudisca de prop de dues hores diàries d’una tranquil·litat i un assossec que feia dècades que havia perdut.

Al bell mig de l’horta del Puig de Santa Maria, en dies càlids, m’assec en el jardí d’una residència per fer companyia a un ésser estimat. Només ens acompanyen els cants intermitents dels diversos ocells silvestres de l’horta. Una simfonia de piulets diversos que m’atrapa i em porta cap al paradís perdut de la infantesa. Intente reconéixer entre tots ells el cant del rossinyol. Impossible sense els dos poetes.

Alce els ulls cap a les branques dels arbres i trobe merles, teuladins, verderols, pit-rojos..., en tornar a mirar al meu voltant ensopegue amb una mirada grisa que em pregunta qui sóc i què faig allí.

Escolte algú que canta un fandango, té una veu fina, no sé si és d’home o de dona, m’és impossible discernir si és d’un resident o prové d’una ràdio. Trobe que aquesta veu s’acobla a la perfecció a la simfonia que interpreten els ocells, el cant dels ocells sense el violoncel de Pau Casals. Una simfonia que es convertix en la banda sonora d’aquest precís instant. Em deixe dur pel cant humà sense entendre allò que diu. La meua dona, que torna de parlar amb el metge, m’informa que qui canta és el vell que hi ha assegut uns metres més enllà. Un individu prim i corbat pel pas dels anys. Marca el ritme amb suaus colps de bastó. Amb el cant evoca la geografia de la seua adolescència. Mentre l’escolte, no puc deixar de pensar en Josep Aparicio, Apa i la seua malaguenya, «Malaguenya, malaguenya/ del barri de la moreria/ on passares la infantesa/ amb verdial i buleria».

Tinc la sensació que el temps s’ha parat. Però el temps no es para mai, encara que hi ha residents al meu voltant que es van baixar de l’autobús de les hores i ara resten ancorats en períodes de la seua vida on tenien més força i més energia per al combat diari. El temps no es para mai. El planeta, el sistema solar, la galàxia sencera sempre estan en moviment i el seu moviment mou la vella maquinaria dels rellotges, dels cors. La vida és moviment i, encara que el moviment de bona part dels residents s’ha vist reduït, el temps més prompte que tard acabarà devorant-los, arrossegant-los cap al buit. Tenen anys, molts anys, i una vida viscuda i digna, com qualsevol altra, de ser contada.

Passa pel meu costat l’ancià mut que menja bellotes. Fa uns crits com de gavina per a comunicar-se. Per senyes, ens demana si volem tastar-les. Li dic que no, mai no m’han fet gràcia.

La simfonia dels ocells no ha acabat, però jo me n’he d’anar, m’espera a casa la pantalla anodina de l’ordinador i el vici de teclejar.

A la porta de la residència torne a trobar-me l’anciana que cada dia espera que la seua filla vinga a recollir-la. Ha oblidat que la filla va faltar anys enrere. Una onada de tristesa em nega. Travesse el jardí. Alcen el vol uns pardals al meu pas, m’ha paregut que eren passerells. Tres gats els miren a distància amb esguard de caçadors.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat