Juny és un mes extrem. És, a la vegada, el més temut i el més esperat pels estudiants. Juny és el mes de les fartades de proves i exàmens (una cosa així com el binge drinking de l’estudi), de fotografies d’apunts a la galeria del mòbil, de treballs d’última entrega, fartades de café o d’altres substàncies miraculoses i de llistes digitals contra l’estrés i l’ansietat.
Alguns, fins i tot, s’atreveixen amb les fartades de biblioteca. Alguns, i no tots, perquè de vegades passa que no hi ha suficient lloc per a tots els qui demanden una cadira on apegar les anques i estudiar durant dia i nit. La setmana passada, els mitjans se’n feien ressò de l’«okupació» d’una de les sales de la biblioteca d’Humanitats Joan Reglà de la Universitat de València per part d’un grup d’estudiants del BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats).
Ben bé, qualsevol podria imaginar la situació protagonitzada per un grup d’estudiants vestits amb samarretes reivindicatives i rastes, amb els colzes enclavats a la taula en actitud combativa i al crit silenciós de «no nos moverán». Uns joves exaltats que exigeixen la construcció de noves i luxoses biblioteques, amb l’única condició que no siguen dissenyades pel nostre benvolgut compatriota Calatrava. Certament, els protagonistes de la protesta sí que tenien els colzes enclavats a la taula, de cara als llibres, és clar. No exigien cap biblioteca (amb Calatrava o sense), únicament denunciaven la manca de sales obertes durant la nit (la nit!) i demanaven més recursos humans per al control de les estances, a banda de l’habilitació de llocs on alumnes que passen «més de 10 hores a les biblioteques» puguen menjar. Com som els joves, eh? Sempre queixant-nos, fins i tot de les biblioteques. Som radicals per naturalesa. No volem veure el got ni mig ple ni mig buit, el veiem totalment ple o totalment buit.
D’entre tota l’agitació juvenil, però, també hi ha vehemència, impetuositat i un àlgid instint de superació. Dins del got acaramullat que tant ens obcequem a veure, anem a la deriva intentant obrir-nos camí entre la precarietat i els abusos laborals, la perpètua becarietat, els hipnòtics mitjans de comunicació i la crisi de valors que pretén ofegar-nos dins del maleït got. Davant un panorama hostil, nosaltres treballem dia i nit (nit!) perquè és l’única manera de defugir aqueix obscur futur que tothom s’afanya a predir amb les cartes del tarot tretes de la televenda. Ara arriba juny i, amb ell, els últims exàmens del curs. Amb els colzes enclavats a la taula, memoritzem i estudiem mentre suportem a l’esquena la pressió dels preus universitaris, el 3+2, la pressió de l’efímera beca i la de l’atur que ens espera amb un malèvol somriure a les portes de la facultat. Així i tot, no renunciem al nostre dret de reivindicar unes condicions justes, igualitàries i òptimes. Efectivament, fins i tot a la biblioteca.
El passat cap de setmana s’acomiadava dels escenaris Raimon, un símbol del moviment estudiantil i un referent atemporal per a la joventut. Els versos que s’escoltaren el Maig del 68 a la Facultat d’Econòmiques de la Universitat Complutense de Madrid encara ens inspiren hui dia als qui ni tan sols havíem nascut aleshores:
La vida ens dóna penes,
ja el nàixer és un gran plor:
la vida pot ser eixe plor;
però nosaltres
al vent,
la cara al vent,
el cor al vent,
les mans al vent,
els ulls al vent,
al vent del món.
