Ninots indultats

2 juny 2017 01:00h / Actualitzada 8 juny 2018 05:56h

—I allò és Kahnawake —em va dir la Carrie assenyalant l’altra banda del riu Saint-Laurent—, la reserva dels indis mohawks.

Havia pensat en Kahnawake més d’una vegada des que havia arribat a Montréal. I no perquè em dedique a estudiar les «nacions autòctones» del Québec, un tema que, d’altra banda, m’interessa molt. El cas és que he llegit Ànima i és a Kahnawake on Wahhch Debch, el protagonista de la novel·la, comença a caminar.

D’ací a uns anys, segurament hauré oblidat l’argument d’Ànima, però no els carrers ordenats de Montréal on Wahhch baixava la brossa amb la seua dona, no la determinació d’un home que buscava més coses de les que havia perdut. Recordaré que Ànima era gris i marró: del color de la neu bruta.

De la mateixa manera, malgrat que el temps agafe la granera i ho deixe tot ben net, podré explicar que a Tierra de Campos, el llibre que passegí per Montréal, Dani Mosca va fer la migdiada al costat del taüt del seu pare mentre travessava una Castella de color blat, de color sol, i anava farcint de versos el seu relat:

“que todo pasa
pero todo queda”

—Què ens queda, quan el temps diu ja n’hi ha prou?—li preguntí a la Carrie.

—I de Montréal, què et quedaràs? —em respongué, em demanà.

M’ho pensí una miqueta, però no massa.

—L’esclat de la primavera.

Vaig tindre la sort d’acomiadar l’hivern a Montréal. La ciutat del color de la neu bruta rebentà amb l’escalada dels termòmetres. Els jardins floriren en dos dies i les terrasses s’ompliren.

—Què més? —em va insistir la Carrie.

—La ciutat subterrània i la muntanya.

—Ni és una ciutat, ni és una muntanya!

Té raó. Els túnels que recorren part del centre són una enorme galeria comercial amb passadissos. La muntanya... és clar, amb la prepotència de la natura canadenca, jo també diria que Mont-Royal és un turó.

Després de portar-me pel camí llarg, la Carrie em deixà a l’aeroport amb el record d’un matí molt bonic. Això també m’ho quedaré: l’esmorzar amb una nova amiga, el bar on m’omplien la tassa de café sempre que ho demanava. Els dies freds del principi cauran en l’oblit.

Així mateix, la meua neboda creixerà i esborraré la seua cara de bebé, però no el desenfrenament amb què celebra la meua arribada, que em fa sentir com Madonna quan puja a un escenari.

Hi ha un moment en què el temps diu fins ací i els dolors, el fred i les pèrdues deixen de ser omnipresents. També els llibres, les pel·lícules i la cara dels nounats. Què en faríem, de tot plegat? No ens cal res més que l’essència.

Sempre podré recuperar, però, el dia que vaig arrencar a cantar amb una guitarra a la cuina, les copes de vi al costat de la finestra, els dos versos d’eixa cançó o com la meua àvia m’esperava dalt de l’escala.

Hi ha records que indultem, que no cremen a la foguera que la memòria encén de tant en tant per alleugerir-nos. El foc fa por, però més por fa que la falla es quede al carrer tot l’any, guardar-ho tot dins nostre per a sempre.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next