Haver de fer un regal de comunió i quedar-te amb la boca oberta en veure les opcions que tens per triar dins de la llista preparada en qualsevol establiment especialitzat en la matèria, tot és una. A saber: tecnologia diversa de banda, bossa d’esport gran, bossa d’esport mitjana, necesser, bandolera, cartera, motxilla, motxilla de rodes, maleta xiqueta, maleta mitjana, maleta gran… Vaja, que et quedes amb el dubte de saber si els xiquets faran la Primera Comunió o si estan preparant-se per a una expedició a l’Aconcagua. Però, si ni Willy Fog necessitava tant equipatge per a donar la volta món! I el més curiós de tot. Si a partir del pròxim curs al col·le estudien amb tablet, per a què cal tanta motxilla? Potser els xiquets són d’esmorzars forts i d’ahí la necessitat de tant d’espai, no dic jo que no.
Què voleu, de vegades passen coses tan difícils d’entendre com el pentinat de Morante de la Puebla però continuem actuant com si fóra d’allò més normal.
En la meua època a l’hora de comulgar ens feien il·lusió, fins i tot, els conjunts de roba interior, no sé si per allò d’anar conjuntades o per les llaçades i l’encaix d’aquelles samarretes de tirants tan estiloses. Què dir del rellotge, la polsera o la medalla d’or, que quedaven reservats per als més arrimats. Això ja eren paraules majors! O aquells camisols cinc o sis talles més grans que alguna tia et regalava amb intenció que aprofitaren quasi fins a la majoria d’edat. I ja, com a bomba final, els regals estrela: la nina de comunió -que ben bé no sabies si qui te la regalava t’estimava o volia que morires d’infart en despertar a mitjanit i trobar-la mirant-te fixament des de la prestatgeria-, el llibre perquè signaren els convidats el gran dia –on mai he sabut què posar en trobar-me ara, de gran, en eixa tessitura, i… els coberts amb les teues inicials! Les meues germanes van ser més afortunades i fins i tot tenien el plat pla, el plat fons i la tassa de xocolate – perquè diguen que les xiquetes de la casa s’emporten tots els privilegis. Ahí està la prova que no sempre és així–.
Ara tot això ja queda, com a molt, per a material per algun capítol de “Cuéntame”; la realitat hui en dia és altra ben diferent. No sé ben bé qui tria el regals d’aquestes llistes, si són els xiquets, si són els progenitors, si són els xiquets alliçonats pels progenitors, si uns o altres alliçonats pels responsables de l’establiment de torn… Però, sens dubte, em quede amb el comentari que em va fer el meu fill en eixir de fer les compres corresponents.
-Mamà, sort que jo no comulgue.
-I per què sort?
-Perquè si ningú et regala llibres, ja veus tu quins regals! I perquè si haguérem de guardar tot això a casa, tu em diràs.
