Els murs lingüístics (i alguna cosa més) al País Valencià

6 juny 2017 01:00h

El País Valencià és un territori esquarterat de manera intencionadament irracional. Sota aquesta premissa, que ni és nova ni ho pretén perquè, entre d’altres, Fuster ja en va parlar en nombroses ocasions, els ciutadans que habiten l’estirada geografia de la nostra terra conviuen amb la incertesa de no sentir-se part d’una identitat comuna, malgrat que, entre moltíssimes altres coses, compartim a tot el territori dues llengües o, almenys, així hauria de ser si atenem l’Estatut d’Autonomia o la mateixa història, que ha acabat dibuixant un mapa (imposat) distribuït en tres províncies que esdevenen autèntics murs ideològics entre elles.

Si fem servir la llengua com a paradigma d’aquesta situació, notem immediatament que les mateixes isoglosses (línies imaginàries que delimiten, entre altres coses, àrees dialectals i lingüístiques) serveixen en moltes ocasions per a aplicar la legislació de manera diferenciada a una àrea administrativa comuna, i això revela alguna cosa més que una simple diferència entre zones lingüístiques. De fet, la mateixa LUEV, Llei que regula l’ús del valencià “a tots els àmbits de la convivència social, així com el seu ensenyament” (del 1983 cavallers, deixeu-me dir que ja ha plogut), té en compte el predomini d’una llengua o l’altra en una zona a l'hora d’incorporar l’aprenentatge de les llengües oficials del país, el valencià i el castellà. Tot això, a pesar que l’article 6 del mateix Estatut d’Autonomia reconeix el valencià com a “llengua pròpia” i destaca que “tots tenen dret a rebre l’ensenyament del valencià i en valencià”.

No aprofundiré ni contribuiré de cap manera a les cabòries i disquisicions sobre teories sociolingüístiques variades ni a discussions aferrissades a favor o en contra de l’adquisició de les dues llengües, perquè esdevé un relat desgastat que cal superar immediatament si volem ser una societat capaç d’adaptar-se a la realitat lingüística i intercultural del segle XXI. Per això, cal fer una profunda autocrítica i deixar de banda les manipulacions ideològiques, a més de ser conscients que, ara per ara, és necessari assolir com més llengües millors i, com no pot ser d’una altra forma, també les del nostre propi territori perquè són les eines de comunicació primària amb què conviurem socialment.

El cert és que, encara hui, la llengua es fa servir com a arma electoral i, encara més greu, des d’institucions públiques. Ho hem viscut amb la resolució del TSJ, que posa en punt mort el nou Decret de Pluriligüisme perquè la iniciativa d’aturar-lo prové de la mateixa Diputació d’Alacant, governada pel PP. El més greu de tot plegat és que aquest tipus de resolucions i les mateixes reclamacions que, en aquest cas, ha fet la Diputació d'Alacant, fan servir el miserable argumentari de la defensa dels drets lingüístics dels castellanoparlants, cosa que entre els valencianoparlants ens pot sonar gairebé a insult. Així, sota una cínica bandera de llibertat, s’enarboren absurds eslògans que intenten dissimular unes idees totalment desfasades i contràries a la realitat lingüística que es viu en un món tan globalitzat com l’actual.

No és cert que el Decret de Plurilingüisme vaja en contra de la llibertat dels castellanoparlants, és més, fins i tot moltes de les veus més autoritzades en matèria lingüística del nostre País Valencià l’han titllat de “decebedor” perquè no garanteix l’ús ni la competència del valencià entre els ciutadans de les zones castellanoparlants. Així, entre aquesta bipolar situació, es mouen molt còmodes els membres més rapinyaires del PP valencià, que han vist en la llengua i l’educació (que durant el seu govern van anihilar) una corda de salvament a la seua corrupta situació.

Per tot plegat caldrà mamprendre una reflexió profunda que ens faça veure més enllà de murs ideològics. La llengua no és cap arma ni ha de suposar un motiu d’enfrontament, perquè precisament és una eina fonamental de comunicació amb tot l’espectre semàntic que el terme inclou. L’aprenentatge del valencià, recordem que és la llengua pròpia i oficial a tot el territori, no ha de suposar cap greuge per a ningú, tampoc per als qui habiten les zones castellanoparlants. Ja hem comentat que aprendre-la és un dret de tots els ciutadans del nostre país i seria un error no fer-ne ús. Però, a més, aquest dret està reflectit a una legislació que no s’ha de posar en dubte, com tampoc es jutja la idoneïtat o no de qualsevol altra llei (mentre no vulnere els principis bàsics) perquè entraríem en un infinit bucle que impediria el bon desenvolupament de les societats com a tals. Per això, és fonamental que des de les institucions s'execute una planificació lingüística ajustada a una realitat que reflecteix la desigual situació en què es troben les dues llengües oficials del nostre país.

Deixem l’odi de banda de manera definitiva perquè ve fomentat des de sectors de dubtosa vinculació democràtica i, per això, cal que comencem a ser conscients que compartir i respectar en tots els àmbits dues llengües és un privilegi del qual es desprén tot un reguer de cultura. Ja és hora de cauteritzar la ferida per on els manipuladors més infames han infectat un odi pervers i, sobretot, interessat.

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next