T’esper un dia
A l’altra part del mar
T’hi esper al fons
Manel Marí
S’apropa l’estiu i amb ell s’accentua la catàstrofe al Mare Mortum, si és que en algun moment s’ha rebaixat. Onades de persones que es veuen obligades a fugir dels seus països s’encaminen en allau cap a nosaltres. Alguns a este costat del mar s’ho imaginen així: a la seua ment, un mapa de la Mediterrània, i des de les costes sud i est milers de punts negres que tapen el color blau amb què han pintat la mar al mapamundi i avancen cap a nosaltres, com si d’una invasió es tractara. Malgrat aquesta imatge de l’imaginari col·lectiu, l’allau és inexistent: la gran majoria de persones refugiades es troben als països en vies de desenvolupament i no a Europa. Mentre ens torrem al sol, tornarem a obrir, amb actitud paternalista, els debats sobre el burkini o els mocadors al cap a les platges i apareixerà amb més força l’amenaça terrorista. Que ningú ha dit que tinga res a veure amb les persones migrants, però escolta, ja que estem, i per si de cas, al noticiari de les tres deixem caure que als carrers de París hi havia, després de l’atemptat, el passaport d’un refugiat, per exemple. Un aplaudiment per al periodisme del segle XXI.
Amb l’estiu, també s’incrementa el voluntariat, persones solidàries que dediquen les seues vacances a ajudar, com poden, altres que arriben als nostres territoris. Les onegés continuen el seu treball per al salvament marítim i d’altres qüestions. Si les deixen, clar: l’arribada per mar a alguns territoris està tancada, i a més fa només quatre mesos la fiscalia italiana va obrir una investigació contra algunes d’elles, com ara Proactiva Open Arms o Médicos Sin Fronteras, intuint que, si ajuden tant, és perquè tenen algun vincle amb els traficants que juguen amb la vida de les persones migrants. En la mateixa línia, el director de Frontex, Fabrice Leggeri, va apuntar que l’ajuda humanitària “dóna ales a les xarxes de traficants que, sabedors de la seua presència, cada vegada embarquen més gent en pitjors condicions”.
Vivim en un món tan cínic, que una agència (Frontex) que es dedica al control de les fronteres per limitar l’arribada de persones de fora d’Europa, sota l’encàrrec i complicitat de la Unió Europea i els seus estats membres, és capaç de culpar la societat civil organitzada que ajuda eixes mateixes persones a sobreviure. Vivim en un món dirigit per persones sense cap tipus d’escrúpols, on els mitjans de comunicació convencionals –al servei d’aquests dirigents sense escrúpols– són capaços de treure’ns els noms i cognoms de tots els morts de Manchester –vint-i-tres– però ni ens en parlen dels noranta morts i més de quatre-cents ferits a Kabul per un altre atemptant només uns dies després. O dels més de dos-cents xiquets que han mort ofegats a la nostra mar des de l’inici de 2017; disculpeu, sí, quan hi ha foto sí que ens ho mostren, com en el cas del xiquet Aylan, perquè el morbo també dóna moltes vendes als periodistes mercenaris.
No, les majors desgràcies no ocorren a les portes de la nostra casa, i el nombre de persones migrants que arriben a les nostres terres és molt reduït comparat amb altres parts del món. Ni parlar-ne dels pocs que n’han arribat per les vies legals a les quals es van comprometre els governants espanyols: la Triple S –Soraya Sáenz de Santamaría– i el seu meravellós equip. Però tal vegada més val que no arriben, perquè una vegada ací, la situació no és per a ballar amb un peu. Probablement el destí de part d’ells siga el CIE, la presó racista amb la qual els valencians i les valencianes convivim cada dia potser sense saber-ho. Parle del Centre d’Internaments d’Estrangers de Sapadors, les protestes pel tancament del qual han complit esta setmana set anys. Set anys des del primer últim dimarts de mes en què un grup de gent es va reunir per exigir el tancament del que el periodista Toni Martínez ha anomenat El Guantánamo español en el seu llibre. Per als més despistats o als que els mitjans de comunicació tampoc els han donat l’oportunitat d’assabentar-se’n –ja se n’encarreguen prou, de desinformar-nos–, el CIE és un centre privatiu de llibertat on es tanca temporalment persones migrants que només han comés la falta administrativa de no tindre papers i que són sotmeses a deportacions forçades al seu territori. A més, són espais on existeix una continua i sistemàtica vulneració dels drets humans i les llibertats fonamentals.
La campanya CIEs NO té una forta presència a València, amb accions d’incidència, d’acompanyament i jurídiques, i una concentració mensual davant la porta blava; porta que, a més, ha donat nom a un reportatge audiovisual que s’ha fet per explicar la situació dels CIE, que per cert ha estat triat com un dels documentals que emetrà la nova Ràdio Televisió Valenciana i això cal felicitar-ho. Set anys després, els convocants s’alegren que per les concentracions hagen passat tantes cares, que haja crescut l’assistència i s’haja donat a conéixer entre part de la societat el que ocorre darrere d’aquesta porta blava, així com d’haver ajudat jurídicament alguns dels interns, entre d’altres fites. No obstant això, aquest aniversari no pot ser una celebració: tant de bo no se n’haja de celebrar cap més.
Mentre la calor comença a ser insuportable als camps de refugiats sahrauís al Tindouf; mentre els interns musulmans del CIE es guarden l’entrepà del migdia per a sopar perquè és el mes del Ramadà i evidentment no ho tenen en compte a l’hora d’alimentar-los; mentre la travessia pel desert és encara més si cap una qüestió de vida o mort per als africans que es dirigeixen cap al nord del seu continent amb l’esperança de trobar una vida més digna a aquest costat del Mare Mortum, les bombes continuen caient a Síria i persones que porten deu anys vivint al nostre territori són expulsades i obligades a començar de zero en un país del qual han fugit anteriorment… Mentre tot això ocorre, a aquest costat de la mar la Triple S i el seu meravellós equip agafaran la tovallola i el banyador, elles amb la part de dalt del bikini inclosa –eh! Que això sí que és llibertat!– i a prendre el sol. Això sí, els recomane que es tapen el nas abans d’entrar a l’aigua, que potser l’olor a mort els persegueix totes les vacances. Al mapamundi se’ls ha oblidat pintar, on hi havia el blau, un color carn de fons.
