“Estimats amics, per raons que no puc contar estaré una temporada sense entrar en les xarxes socials”. No direu que no ho llegiu dia sí dia també, sobretot a Facebook. L’excusa pot ser variable: “per raons que no puc contar”, “per raons que no vénen al cas”, “per raons personals”… També hi ha altres versions per llançar queixes com dards inútils que en el fons no porten enlloc: “Mai no entendré les persones que un dia em van fer molt cas i han deixat de fer-me’l i de posar-me me gusta en el meu mur” o “ara comprovaré qui són els meus amics de veritat si feu un tallar i apegar en lloc de compartir el meu estat (de queixa perenne, no cal dir-ho)” o “no us preocupeu si esteu un temps sense tenir notícies meues”. Paraules darrere de les quals immediatament apareix un allau de compassius “què et passa?”, “com et trobes?”, “necessites res?”.
Ara bé, encara n’hi ha una versió que em sorprèn més: “Papa, avui fa X anys que ens vas deixar, allà on estigues has de saber que sempre t’estaré agraïda per… i que se’m quedaren tantes coses per dir-te!”. Com si els morts pogueren llegir el Facebook! I si ho haguérem dit en vida a l’interessat en lloc d’assajar aquesta mena de sessió de ouija cibernètica lacrimògena? Fins i tot els fantasmes es virtualitzen o desvirtualitzen –segons com ho mires– en aquesta dèria d’hipercomunicació desesperada que ens ha entrat arran de la moda de les xarxes socials.
Em sembla desconcertant en quina mesura frivolitzem els nostres sentiments a través del ciberespai, empobrim el nostre discurs, ens infantilitzem fins a extrems que freguen el ridícul i ens mostrem, en certa manera, una mica més covards. Ho frivolitzem tot, fins i tot la mort. Airegem draps bruts sense el més mínim pudor. Ens despullem davant del món sense la més mínima precaució, sense pensar que internet és una formidable hemeroteca que ens retornarà les penes i les vergonyes en el moment més inoportú un dia qualsevol.
No veiem tampoc que l’amistat perd sentit darrere de la pantalla. Tan fàcil com és despenjar el telèfon, com s’ha fet tota la vida, per explicar a un amic que necessites veure’l perquè tens un moment de feblesa o, fins i tot, perquè ha dit o ha fet alguna cosa que t’ha resultat ofensiva i la qüestió queda entre nosaltres, en lloc d’estar exposada a mirades indiscretes, a riures i comentaris aliens, a tafaneres de l’immens replà del ciberespai. Tan fàcil com hauria de ser tenir amor propi i punt d’honor! Donar la cara.
Què voleu que us diga? Les xarxes socials em semblen una eina magnífica d’organització social, de treball, de reivindicació, de denúncia. Usar-les per a ventilar misèries em pareix una manera absurda de preocupar la gent innecessàriament, una forma de malbaratar-les extravagant, grotesca i carrinclona. Ja podreu suposar que en un món en què compta més l’edat de la primera dama francesa que la ideologia del president, en una societat estúpidament enfrontada per la llengua, en un país podrit per la corrupció, les raons per les quals gent queixosa i personalment insatisfeta deixa d’entrar en les xarxes socials importen ben poca cosa, almenys a mi. Pura ociositat. Mocs de ploranera.
