Tinc por. Tengo miedo. I have fear. Ich habe Angst. Ho paura. Tenho medo. J’ai peur. Beldur naiz. Temo. Valitettavasti: podria dir-ho en més llengües però continuaria tenint el mateix significat. No sé si a tu et passa com a mi, però vull aprofitar la columna d’esta quinzena per abocar llum sobre un continent (Europa) que no ha de fer-nos oblidar qui som. Som persones: persones que pensem, que estimem, que debatim, que acaronem, que plorem, que somiem, que volem viure. Però, hi ha qui s’ha entestat a fer que això no siga possible… I sembla que el cèrcol és cada vegada més estret. Des de fa dues setmanes, no hi ha persona que no visca amb un ull més enllà de la frontera: primer va ser Manchester, el 22 de maig. Megan Hurley. Courtney Boyle. Philip Tron. Wendy Fawell. Elaine McIver. Eilidh MacLeod. Chloe Rutherford. Liam Curry. Sorrell Leczkowski. Nell Jones. Martyn Hett. Michelle Kiss. Jane Tweedle-Taylor. Marcin and Angelika Klis. Kelly Brewster. Olivia Campbell. John Atkinson. Alison Howe. Lisa Lees. Saffie-Rose Roussos. Georgina Callander. A estes vint-i-dos persones encara no els havia arribat el moment “d’anar-se’n”, però certs individus de la branca més radical de l’Islam van decidir que sí, que encara que als nostres cervells occidentals no càpiga eixa bestiesa… “És el que han de fer”. Dissabte 3 de juny: mitja Europa es detenia per la final de la Champions League mentre que, a Londres, un altre tall de desgraciats decidia que amb allò de Manchester no n’havien tingut prou. Alexandre Pigeard. James McMullan. Chrissy Archibald. Kirsty Boden. Sara Zelenak. Sebastien Belanger. Xavier Thomas. Ignacio Echeverría. Recordes com he començat la columna? Doncs precisament això és el que Ignacio, única víctima espanyola, no va tindre: sé que de vegades ens preguntem com reaccionaríem envers una situació d’estes característiques… Però el cos humà és tan complex com difícil de previndre. Ell estava patinant tan tranquil, amb els seus amics, quan va veure com un dels atacants apunyalava una dona. Sense deixar passar un segon, va mampendre el seu skateboard i li’l va estampar al cap al terrorista. Si ho pense fredament, des de la comoditat de ma casa, jo haguera pegat a fugir sense pensar-m’ho. Això és: des-de-la-distància-i-comoditat-de-ma-casa. Des del mateix sofà des d’on escric açò també vaig plorar. Vaig plorar quan vaig saber que una persona que sempre formarà part de la meua història podia haver sigut un dels huit noms que vos he relatat abans. Per eixa mateixa raò tinc por, sí: però vull deixar de tindre-la. No podem deixar que quatre destarifats sense arguments retallen les nostres llibertats, les nostres ganes de viure, les nostres ganes de pensar que un món millor pot ser possible. Jo no estic dient que la religió siga una cosa dolenta (res més allunyat de la realitat): sols vull deixar clar que no m’agraden els extrems, ni cap a un costat ni cap a l’altre. I sabeu quin es el meu antídot contra l’ona d’odi que sembla que ens està escanyant cada vegada més i més sovint? Gaudir de les coses menudes de la vida: un “t’estime” a temps, un dia a la mar amb un bon llibre, una orxata en bona companyia, riure, besar molt, envoltar-te de gent que t’estima i, si no la tens a prop, fer-los saber que els estimes. Veus? Ja ni em recorde que fa més de cinc-centes de paraules estava morta de por.
