Això es llegeix en la sura 2: 256, en la traducció de Mikel de Epalza (L’Alcorà, Proa, 2001):
“Que no [hi] hagi coacció en matèria de religió, ni abús de força!”
Però, això, en la sura 9: 4:
“Perquè Al·là, Déu, estima molt els qui El temen, pietosament!
Quan aquests mesos que heu pactat, de pau sagrada, hagin passat,
mateu tots els qui associen a Al·là, Déu,
altres deïtats, allà on siguin”
L’ambigüitat està servida.
Sembla clar, però, que la gihad és un concepte que es refereix a una “lluita espiritual” interior, un deure religiós de tot musulmà. La “guerra santa”, així (el conflicte contra els infidels), no és inevitable, ni cau pel seu propi pes. Però el fanàtic no escolta -no s’escolta. En tot Europa, procedents de tots els països i de tots els estrats socials, una legió de voluntaris -molts, conversos recents- s’allisten en les files del terror, perquè l’atracció de la religió i l’aventura (quin estrany aplec) és un compost de formidable seducció. És la tercera guerra mundial, que ja ha esclatat, i que provoca, en la vacil·lant i pusil·lànime opinió pública occidental, una nostàlgia per aquells vells autòcrates que la “primavera àrab” va agranar. Sí: la vella mòmia de Moammar al-Gaddafi, per exemple, ens feia riure amb les seues pallassades totalitàries, però mantenia en peu això tan aproximat a un país que es deia Líbia. Sort que encara se sosté, ara mateix, el cadàver paranoic de Bouteflika, a Algèria, mentre Al-Sissi ha substituït Mubàrak a Egipte i Baixar al-Àssad resisteix a Síria amb puny de ferro. Aquests hómens de pedra picada (fins i tot al-Àssad, que ha passat de facinerós a heroi sense solució de continuïtat) tranquil·litzen Occident però, serà suficient?
Al final, no deixa de ser un misteri allò que passa pel cap d’un d’aquests “terroristes suïcides” tan tristament d’actualitat. Descartada la desesperació social –molts d’ells són gent cultivada i sense cavil·lacions econòmiques–, l’oferta d’una “altra vida” amb setanta-dues verges amb pits “en forma de pera” (sic) a disposició de l’assassí sembla un excés d’imaginació una mica cruel però tremendament efectiva. Què hi ha al cervell d’un tipus que cus a ganivetades el veïnat en nom d’Al·là sabent que morirà inequívocament? M’agradaria saber-ho. És la clau de volta de tot. Però és una informació que se’ns resisteix. Només hi queda una constatació horrorosa: la credulitat de la gent és colossalment estratosfèrica. Hi ha qui creu en verges postmortem a tutiplén com hi ha qui ho fa en la mare de Déu del Rocío o en l’índex Nikkei o en la Champions League. Preferisc, de totes totes, els fanàtics que no maten, òbviament. Però, per què hi ha fanàtics? Tornem a obrir l’Alcorà i descobrirem, així, que el problema consisteix a llegir en exclusiva un únic llibre. Tomàs d’Aquino: Timeo hominem unius libri –mos has fotut!
