Quan l’obra d’una persona és capaç de generar una expressió o una paraula nova, com ara kafquià o fusterià, és evident que ens trobem davant d’una aportació important que ha deixat una empremta indeleble en la memòria col·lectiva. Això passa amb Luis García Berlanga, que va nàixer a València tal dia com hui de l’any 1921 i va faltar l’any 2010, després d’haver-nos deixat un grapat de pel·lícules inoblidables, berlanguianes, i, sobretot, una visió de la societat que, entre ell i Azcona, el seu guionista de capçalera, a més de Bardem o, fins i tot Mihura, han sabut retratar amb una dosi molt equilibrada de mala llet, ironia, humor i tendresa.
Com tants altres valencians poc o gens conscients de ser-ho, Berlanga provenia dels Garcia de Camporrobles, per part de pare, i dels Berlanga de Terol, per part de mare. Després d’haver-se instal·lat a València, les famílies progressaren i arribaren a ocupar càrrecs importants al si de la societat valenciana. Perquè el País Valencià sempre ha estat una terra d’acollida, tant per a les famílies que hi venien a treballar, a aportar el seu granet d’arena a l’esforç col·lectiu, com ara les meues, com per als lladres que han vingut a robar-nos, humiliar-nos, maltractar-nos i recordar-nos que som un país derrotat per la força de les armes.
Els avantpassats de Berlanga ocuparen, com he dit, càrrecs importants en la política valenciana i els biògrafs del cineasta diuen que, per això mateix, perquè foren derrotats, Luis García Berlanga es va veure obligat a apuntar-se a la Falange, primer, i després a la División Azul. Encara que ell es declarava anarquista, hagué de porgar els pecats democràtics dels seus familiars amb aquell sacrifici. Són coses que passaven per aquell temps i que molta gent li “perdona” a Berlanga però no a Joan Fuster, per exemple…
Vaig tindre las xamba de coincidir amb Berlanga un dia, en una camiseria del carrer de Vilaragut, enfront de l’hotel Astoria, on estava comprant-se una camisa a daus –no a quadres ni, menys encara, a cuadros, sinó dauada–, que era quasi igual com la que portava. Per a mi, va ser una experiència inoblidable perquè no és habitual trobar un mite viu al teu costat i Berlanga, amb tots els seus defectes i totes les seues virtuts, ho era.
Les pel·lícules que ens van deixar són un patrimoni cultural de primer ordre, un espill on es reflecteix una societat que no sembla notar el pas del temps. Perquè més de seixanta anys després de Bienvenido míster Marshall, hem tingut l’oportunitat de veure ballar una conga als acords de ¡Que viva España!, de Manolo Escobar, a la gran esplanada de Lorda. Però no era una conga com la dels casaments, formada per cunyats una miqueta gats i ties fadrines que han perdut la vergonya durant unes hores. Era una conga pagada per tots nosaltres, formada per capellans, mongetes, guàrdies civils, legionaris i senyores madures amb la cabellera massa tenyida i els llavis massa siliconats: Berlanga en estat pur.
