Oksana

Oksana és una alumna romanesa de segon d’ESO que ens ha robat el cor. És menudeta, llesta i eixerida i, encara que estiga amb 39 i mig de febre, no falta ni un sol dia a l’institut. Ho fa perquè, segons diu, “és el que més li agrada del món”. I a nosaltres ens alegra que ho diga, però, a la vegada, ens posa tristos. Els pares d’Oksana van morir en un accident de trànsit quan ella era petita i tot just acabaven d’establir-se a un poble de l’interior d’Alacant, buscant un futur i, sobretot, un present millor. Des d’aleshores, ella i els germans viuen amb la iaia, una dona recta i responsable que se’ls estima tant com els exigeix. Una dona que ha patit massa com per a anar amb moixaines i que viu entregada a una única missió: treure endavant els seus néts i, a més a més, assegurar-se que podran treure’s endavant ells mateixos gràcies als estudis quan ella no estiga. Així que Oksana és feliç a l’institut, ja que, sens dubte, té una fam innata d’aprendre (“valencià també, Clara, excepte la dièresi, que és molt avorrida”). Però és feliç, sobretot, perquè hi troba calor. Perquè, segons conta en una redacció: “Està ple de persones. I alguns profes fan bromes divertides i ens ajuden. I hi ha companys molt agradables, encara que van de majors. I té una biblioteca gran amb llibres de tot tipus que és tranquil·la i alegre al mateix temps”.

Estes són unes pinzellades fugaces de la vida, especialment dura, i del caràcter, especialment encisador, d’una adolescent de hui en dia. Segon d’ESO D, el curs a què pertany Oksana, el conformen vint-i-tres vides més, una part considerable de les quals han passat i passen per moments difícils. Ho dic sovint: als meus trenta-sis anys no he hagut de patir ni la meitat de dificultats que, en canvi, sí que han hagut d’afrontar molts dels meus alumnes. Especialment aquells que un dia hagueren de dir adéu a l’únic món que fins aleshores coneixien per començar una nova vida en un lloc nou, a milers de quilòmetres de distància física, cultural i afectiva. Un abisme que a qualsevol ens costaria molt d’esforç i temps per superar, i que es fa més esfereïdor encara quan s’ha de transitar en una notable solitud: la que imposen les interminables jornades de treball de molts dels pares d’aquests xavals.

Açò pel que fa als nouvinguts, que conformen una part considerable del nostre alumnat. Però hi ha més. En esta societat que es fa més i més complexa cada dia, on cada cop estem més connectats i a la vegada més sols, on d’una banda es multipliquen les opcions per a quasi tot i, a la vegada, es redueixen a colps d’una realitat d’atur, empobriment i desigualtat, els nostres joves semblen més perduts que mai. Es nota, entre d’altres coses, en els problemes de salut mental més o menys seriosos que afecten una part important del nostre alumnat. Uns problemes davant dels quals, massa sovint, no sabem com respondre i que, juntament amb altres factors, de vegades ocupen d’una manera tràgica les primeres planes dels periòdics i els informatius.

I, no obstant això, crida l’atenció el fet que els nostres adolescents continuen sent, en l’imaginari col·lectiu, una colla de mandrosos que ho ha tingut tot massa fàcil. Ninis, se’ls deia abans. Millennials, en diuen ara. Un terme, aquest últim, més amable a priori, però igualment intencionat: és el gran calaix de sastre conceptual que (molt hàbilment, per cert) ha trobat el discurs publicitari amb la fi d’apel·lar a tots els adolescents d’una tacada, considerant-los com a potencials consumidors més que com a persones. Vet aquí, de fet, una de les claus de l’assumpte. Tinc la impressió que sovint tractem els adolescents com una categoria, en lloc de veure’ls un a un. Tinc la sensació, també, que sovint parlem d’ells tant com, en el fons, els desconeixem.

Durant els deu anys que fa que sóc professora de secundària he aprés moltes coses. Una d’elles és que no hi ha dos adolescents iguals, el que em sembla meravellós i enriquidor, a banda d’un signe inequívoc de progrés social. Considere, per tant, absurd i injust tractar d’etiquetar-los a tots en una única categoria. Més encara quan l’etiquetatge és tan profundament irrespectuós i allunyat de la realitat.

Jo, igual que ells, també em sent, sovint, perduda. Respecte el món que ens envolta, que cada vegada em desconcerta més, però també l’institut, on amb molta freqüència he de fer front a problemes que requereixen més eines de les que crec que tinc per tal de resoldre’ls com m’agradaria. Però hi ha una cosa de la qual estic segura, i és que tot millora considerablement quan algú s’atura, i ens veu. Aleshores ocorre, fins i tot, que és capaç de vore el que ni nosaltres mateixos havíem vist. Sé, per experiència, que aquest pla seqüència pot ser la primera escena de més d’una historia d’amor que mereix ser viscuda, i l’inici d’una amistat per a sempre. Sé, també, que així comença el principi de la fi de molts malestars psíquics. De vegades, només els cal, ens cal, això mateix: parar i mirar(-nos) una mica més enllà. Estaria bé ser capaços de recordar-ho sempre i, d’una manera especial, durant aquestes setmanes d’avaluacions finals.

Comentaris

Alexandre Pineda Fortuny
6.

CLARA, HA ESTAT UN PLAER LLEGIR EL TEU ARTICLE SOBRE OKSAMA, LA DISSORTADA ORFE, PER OMPLIR LA SOCIETAT D'HUMANITAT, HI HA LA NECESSITAT DE BASTIR-LA DE JUSTÍCIA, EN TOTS ELS ÀMBITS,.... I D'ALTRES ASPECTES PEDAGÒGICS QUE ENS HI PORTIN PER EIXIR DELS DESFICACIS, D'UNA HISTÒRIA PLENA D'INHUMANITAT, I A VESSAR DE COBDÍCIA,, I SANG PER MONOPOLITZAR PODER.

  • 3
  • 0
José Valencia
5.

Parar i mirar imprescindible per a comprendre.
Fenomenal Clara.

  • 5
  • 0
Luis Torrent
4.
Pocas veces se reconoce el trabajo y la responsabilidad que los docentes asumen en el aulas. Trabajan con material humano altamente sensible, vulnerable y muy influenciable, que a menudo ven en sus profesores un modelo, un refugio o una ayuda. No es fácil atender a la enorme diversidad del alumnado para dar respuesta a sus espectativas. Máxime cuando en los últimos años se ha llevado a cabo una auténtica reestructuración del profesorado elevando su horario lectivo, manteniendo ratios de alumnos ingobernables, reduciendo su salario primero y congelándolo después. Si además eres interino te encuentras con que los meses de verano te vas a la calle y sin cobrar, claro está. Mientras el gobierno no cambie su actitud hacia los docentes, mostrando un mínimo de consideración y respeto hacia su labor, todo lo que se pueda hacer dentro del aula dependerá mas del grado de implicación de cada docente que de la estructura del sistema educativo.
  • 5
  • 0
Maite València
3.

Efectivament Clara, no hi ha cap mètode, cap tècnica que puga reemplaçar l'afecte en l'educació. La paciència ens fa comprendre, veure i ens ajuda a assumir situacions inesperades i vore-les com verdaderes oportunitats per educar. Enhorabona un gran article!

  • 7
  • 0
Mestra Valencia
2.

Article molt seriós.
És ben cert que malhauradament l'ensenyament actualment requereix més eines que les pròpies de la matèria.
Encara queden professionals q son capaços de vore a la persona darrere de l' alumne.

  • 6
  • 0

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat