En les últimes setmanes han estat tenint lloc les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements en Valencià. Aquest dissabte serà el torn de la segona fase del grau Superior, la qual consisteix en una àrea d’expressió i interacció orals i una altra d’expressió escrita, amb un dictat i una redacció. Ambdues àrees són importants: parlar i escriure, ni més ni menys. Una llengua sobreviu als seus parlants, certament. Morim i ella perviu, però necessita que es parle i s’escriga, necessita que s’estudie i que es conree per antigues i per noves generacions. Necessita mantenir-se viva per a no morir.
Com preparar un examen així? Estudiar (fins i tot memoritzar) les normes d’ortografia i de gramàtica és menester, sí. Però imaginem un aspirant al grau Superior de valencià (diguem-li Pompeu). És difícil imaginar Pompeu parlant amb l’examinador entre grans pauses mentre visualitza la pàgina del llibre on especifica que els complements circumstancials introduïts per la preposició «de» se substitueixen pel pronom feble «en» excepte quan es tracta dels de mode, que sempre se substitueixen per «hi». Tampoc no crec que Pompeu recite de carrereta la llista d’accents diacrítics (l’actualitzada, és clar) a l’hora d’escriure una reclamació a l’examinador que es negà a concedir-li el títol de valencià després d’un parsimoniós col·loqui durant la prova.
La intenció de les meues paraules, però, dista molt de l’apologia a l’anarquia normativa. La teoria és tan necessària com ho és l’element que manca als episodis del pobre Pompeu: l’assimilació. Normativització i normalització. Ambdues hauran d’anar de la mà perquè Pompeu siga capaç de parlar i escriure de seguit, sense aturar-se titubejant a fer memòria. A l’escola sempre m’han dit que la millor manera d’aprendre una llengua és llegir. Però una llengua s’escriu i es parla. És igual d’important llegir-la com escoltar-la. A una acadèmia d’anglés et prescriurien, en aquest cas, les VOS (versions originals subtitulades). Què fer, però, si al televisor no hi ha cap canal, a la ràdio cap emissora i al cinema cap pel·lícula que siga “original” en valencià? Quan vaig començar a aprendre valencià a l’escola, Babalà em rebia a l’eixida de classe mentre berenava. Amb la seua pèrdua, em vaig sentir òrfena. Les concessions misericordioses de seccions territorials als mitjans estatals no eren suficient. A casa meua no es parla i no coneixia cap altra manera d’escoltar valencià fora de l’escola. Afortunadament, amb Internet se m’obrí un nou món. YouTube, els podcasts i TV3 en línia han estat la llum entre les tenebres, aquelles que s’hi observen en sintonitzar el canal número nou al televisor. Fa uns mesos, a més a més, la utopia per a la meua generació d’assistir a una sala de cinema en valencià s’albirà possible amb la inauguració dels cinemes AlbaTexas, on s’ofereixen pel·lícules amb subtítols o doblades en valencià.
Com hauria de preparar-se, doncs, el pobre Pompeu per a aquest dissabte? Lectura, molta lectura sí, però també sèries com Merlí, youtubers com Leopolda Olda, el Renao o Miss Tagless i nits de cinema en valencià per tan sols tres euros. «Treballeu, i treballeu cada dia, perquè el conreu d’una llengua no es pot abandonar mai», sentencià un altre Pompeu (ben bé que aquest no necessitaria ni presentar-se al Superior). Així mateix, treballar és el que s’està fent perquè la societat valenciana tinga una radiotelevisió valenciana competent, de qualitat i en valencià. Una radiotelevisió esperada amb il·lusió i amb molta, moltíssima, paciència.
