Robots humanoides que atenen a la recepeció d’un hotel, que traslladen malalts als hospitals; màquines que fan de brokers o que escriuen articles esportius. No és ciència ficció, no, són fets reals que ja estan passant al Japó, EUA i també a casa nostra. Fins fa poc, l’ús de robots semblava que estava circumscrit a la indústria i a les feines més rutinàries. Ara bé, el sector serveis ja no és una excepció al fenomen de robotització de processos, també estan incorporant màquines intel·ligents en el seu dia a dia i és per això que s’han encés les alarmes de quins efectes pot tindre en el mercat de treball. El cert és que la robotització de tasques i processos productius és cada vegada més transversal i els experts adverteixen que ho serà encara més en els propers anys. Tot i que no es pot predir a ciència certa la seua dimensió, ningú discuteix que la robotització acabarà desplaçant el treball. En el darrer any, hi ha hagut un allau d’estudis que han intentat posar xifres a l’evidència. El Banc d’Anglaterra ha calculat que 15 milions de llocs de treball desapareixeran en les pròximes dècades, només al Regne Unit, per la combinació de la robòtica i la intel·ligència artificial. Això és la meitat dels ocupats en aquell país. La consultora MacKinsey ha pronosticat que el 47% de les feines als EUA seran automatitzables en 20 anys. Per la seua banda, l’OCDE calcula que a l’estat espanyol la destrucció afectarà el 14%.
Les xifres espanten, fins i tot, als més incrèduls, perquè als robots s’uneixen altres tecnologies nascudes arran de la transformació digital, com el big data, la intel·ligència artificial o l’internet de les coses. Totes estes tecnologies, a més, empeses per la creixent capacitat de processar informació. La llei de Gordon Moore diu que la capacitat computacional es dobla cada 18-24 mesos. Això vol dir que, en este espai de temps, s’assoleix el doble de capacitat computacional o la mateixa però a la meitat de preu. A este ritme es calcula que a partir del 2040 els sistemes de desenvolupament d’intel·ligència artificial acabaran rivalitzant amb la de tota la humanitat.
És justament esta vessant cognitiva la que fa més particulars i imprevisibles els efectes de la que ja s’ha anomenat la quarta revolució industrial. S’entèn que les màquines no només ocuparan les feines rutinàries i mecàniques sinó que substituiran persones que prenen decisions.
És veritat que el fenomen no és nou, ja va passar en el segle XVIII quan els telers van acabar desplaçant molta mà d’obra. Des d’aleshores i fins ara, la història ha demostrat que es destrueixen feines però que es compensen amb altres noves. Però ara no és tan clar que siga així i ho adverteixen organismes de la talla de l’ONU o l’OIT. El Fòrum Econòmic de Davos va advertir que fins al 2020 es destruirien cinc milions de llocs de treball i que no s’esperava que les noves feines absorbiren els treballadors expulsats.
Per si no fóra poc, la velocitat d’implantació de la quarta revolució està sent tant ràpida que s’entén que la nova indústria no només generarà unes necessitats de llocs de treball inferiors als que es destruiran i el pitjor és que no podran ser ocupats per les persones que es queden sense feina, ja que no tenen temps de reorientar-se.
El més preocupant és que hi ha el risc d’un augment de la polarització. Hi haurà un gruix important de la població que s’adaptarà perfectament i tindrà capacitats per assumir la nova realitat, però quedarà una bossa de gent que està abocada a competir directament amb l’automatització i quedarà exclosa del sistema.
Els governs hauran de posar-se les piles per preveure com compensar les ineficiències socials que ens esperen amb este canvi d’era. Però, els reptes que posen sobre la taula les tecnologies disruptives no es poden deixar només en mans dels governs. Com a conjunt de societat pot ser que ens enfrontem a una etapa de lluita i reivindicacions similar a la que es van donar en el segle XIX per aconseguir l’estat del benestar. Perquè anar a trencar robots, com van fer els ludites al segle XIX, ja sabem que serveix de molt poc.
