Pense que ha arribat l’hora...

El poeta Vicent Andrés Estellés comença un dels seus poemes més celebrats, Cant a València, amb tres versos on ens confessa els seus temors: «Pense que ha arribat l’hora del teu cant a València. / Temies el moment. Confessa-t’ho: temies. / Temies el moment del teu cant a València». A mi, guardant les distàncies imprescindibles, em passa el mateix, pense que ha arribat el moment d’escriure no sobre la ciutat on vaig nàixer per prescripció mèdica, ni sobre el país que porta el mateix nom, sinó sobre un personatge de qui he intentat fugir i amb el qual, per desgràcia, d’una manera o altra sempre acabe ensopegant. Em referisc al senyor Mariano Rajoy Brey, el gallec impassible, com el va batejar Joan Baldoví. He temut aquest moment, no el personatge, a pesar de la seua aparença de vell director d’una d’aquelles escuelas nacionales on ens ensenyaven (adoctrinaven) la història sagrada i la història nacional. Encara que el poder i qui l’exercix sempre acaben donant-ne i més si a aquest poder li agrada com a les rates passejar-se de tant en tant per les clavegueres de l’Estat.

Temia la meua ira a l’hora d’escriure sobre un individu que ha fet de l’immobilisme un art en política. Un individu tan incombustible que ha posat en diverses ocasions la mà en el foc per un o altre company de partit i mai no s’ha cremat, tot i que la justícia ha acabat demostrant que el company no havia actuat dins de la legalitat.

Temia no saber controlar la indignació que em provoca el seu discurs, un discurs en el qual oculta la seua falta d’honradesa i d’honestedat. Temia deixar-me dur per la demagògia en aquest temps dominat per la informació poc contrastada i la desinformació, amb les quals ens bombardegen quotidianament des dels mitjans de comunicació i les xarxes socials.

A hores d’ara encara no sé com aquest registrador de la propietat, que entrà en política l’any 1981, ha arribat a tindre una carrera tan llarga, a ocupar tants càrrecs de responsabilitat i a ser elegit en diferents ocasions president del govern del Regne d’Espanya. Un home sense carisma, amb una certa propensió a la caspa i l’acudit fàcil. Un individu que té el costum d’apel·lar sempre al sentit comú, un sentit que li nega als seus oponents. Un home que ha cultivat per les terres d’Espanya l’anticatalanisme recollint bons fruits, oblidant que tota acció té la seua reacció i que, d’una manera incontrolada, ha anat enderrocant ponts entre els diversos pobles de l’Estat.

Un senyor famós per capgirar frases com un malabarista dolent del llenguatge: «El vecino que vota al alcalde que quiere que el vecino sea el alcalde»; «¿Ustedes piensan antes de hablar o hablan tras pensar?», i a qui sempre hi ha algun fotògraf que el pilla en un acte públic fent carasses com un xiquet malcriat. Un polític de qui se sospita que ha rebut milers d’euros en sobresous procedents del presumpte finançament il·legal del seu partit. Un polític que parla de complir escrupolosament la llei, quan un gran nombre d’exdirigents del seu partit se l’han saltada a la torera davant dels seus nassos i que ha estat incapaç d’assumir responsabilitats.

Un liberal-conservador, diu, més prompte un neoliberal per als beneficis però que socialitza les pèrdues econòmiques dels grans bancs; un senyoret partidari de la judialització de la política, un amic de les amnisties fiscals. Un gestor de la cosa pública amb un projecte centralista, marcadament nacionalista i uniformista per a un país divers. Un home que davant d’un gran problema d’Estat, com ara la situació política a Catalunya, no és capaç d’oferir una alternativa que il·lusione. La seua alternativa sempre és un tin i traga-te-la.

Temia aquest moment, perquè en el fons sé que aquest especialista a surar enmig de mar revolta mentre altres naufraguen oferix un producte polític (no he dit un programa electoral, el programa, si cal, no el complix) que una part important dels ciutadans li compren passe el que passe i això em causa dolor.

Tem l’individu, però més la maquinària política que té al seu darrere, la qual un dia prescindirà d’ell per a continuar en el poder. Tem el franquisme sociològic que li dóna suport.

Comentaris

Paco Muñoz Real
1.

Manel signe el que has escrit totalment. Fora de la nostra vista. Ja és hora. Com deia l'estellés

  • 6
  • 1

Comenta aquest article

Publicitat
Publicitat