La primera vegada que vaig llegir Volver antes que ir [1], de Flavia Company, estava fent un curs de microrelats amb ella. Me’l comprí perquè volia que me’l signara. Vaig passar pàgines sense gaire entusiasme. Pensí que l’autora havia aprofitat un moment transcendental per a parir un poemari narratiu. Acabà a la prestatgeria i d’una prestatgeria, a una altra. D’un pis, a un altre. De la ciutat que havia fet meua, a la meua ciutat.
Canta Mercedes Sosa: “Así como todo cambia / que yo cambie no es extraño”. Canvien els dies, els mesos, els versos. Els ulls que ens miren, els braços que ens arrepleguen de terra. “Cambia lo superficial / cambia también lo profundo”. Una poma fora de la nevera es podreix, la pell s’arruga amb el temps. “Cambia el modo de pensar / cambia todo en este mundo”.
Fa poc vaig tornar a obrir el llibre de Company i vaig redescobrir un relat que parla d’anar, de tornar, de la mare, de viatges, de llengües que són diferents i que són una, una que també és meua. De famílies i de secrets. Jo també en tinc. D’infància, de maduresa, de mort i de tristesa. De retorns, de retrobades i de memòria. “Contame por qué el mismo recuerdo / es distinto cada vez que lo pensás”. Vaixells, ànimes, pors, cossos, amor, amors. La poesia és el gènere que se t’adreça i et diu: “A veure si així m’entens”.
Vaig devorar el volum sencer, aturant-me quan alguna frase m’ho demanava: “El día en que despertar es distinto / y se parece más a nacer de una rama cortada”. Vaig enviar cites a les meues amigues a qui envie cites. En faig esment a la meua recentment estrenada columna. Imite, en va, el seu estil en els meus poemes. Comence a pensar en argentí a veure si ho aconseguisc.
Sort dels llibres que passen dues vegades. Sort de les persones que tornen. Mire al meu voltant, mire enrere i li done la raó a Flavia: “A lo largo de la vida / cambia lo que intentamos comprender”. I el que podem entendre.
[1] Company, F. (2012). Volver antes que ir, Madrid: Eugenio Cano.
