Joan Fuster i Ortells va nàixer a Sueca l’any 1922 i va morir el 1992 a la mateixa localitat; dimecres que ve, 21 de juny, en farà 25 anys. Fill d’una família tradicionalista, va cursar estudis de Dret a València i es va iniciar en l’escriptura amb el cultiu de la poesia i la crítica literària. Va fer d’advocat alguns anys, però ben prompte es va professionalitzar com a escriptor, cosa que el va obligar a l’articulisme i l’encàrrec editorial per tal de “passar casa”. El mateix Nosaltres els valencians (1992), el llibre més emblemàtic de la seua obra cívica, va ser una comanda que va inaugurar Ed. 62 el dia de Sant Jordi d’aquell any.
Gràcies a una prosa brillant, una sòlida formació i un to incisiu, Fuster va esdevenir en pocs anys un autor llegit i respectat. Llibres com El descrèdit de la realitat (1955), Les originalitats (1956), Judicis Finals (1960), Nosaltres els valencians (1962), Diccionari per a ociosos (1964) o Consells, proverbis i insolències (1968) van convertir-lo en referència assagística de l’època fins a esdevenir l’element aglutinador d’una nova concepció de la modernitat sociocultural i literària dels Països Catalans. L’obra de Joan Fuster, vista en conjunt, és un recull de les preocupacions intel·lectuals de l’època i un paradigma de referència per a interpretar la nostra societat.
Durant els anys 1991 i 1992, vaig mantenir unes converses amb Joan Fuster amb l’objectiu de realitzar un llibre d’entrevistes. La seua mort inesperada va capgirar de dalt a baix el nostre projecte comú, ja que es van quedar dues entrevistes pendents. Després del seu traspàs, l’única opció honrada era publicar-ne una transcripció com més fidel millor. A la darreria del 1992, eixia al carrer el llibre Converses Inacabades (Tàndem Ed.). Les acabe de rellegir i crec que mantenen una lucidesa que confirma el diagnòstic de Vicent Ventura: “L’obra oral de Joan Fuster va ser tan important com l’escrita”. Amb les limitacions i les prevencions que s’escaiga, Joan Fuster ha estat el millor assagista del país, un home que va complir la funció típica de les avantguardes de l’època: desmuntar mites, assenyalar dubtes, formular hipòtesis.
Com a lector, sempre he tingut predilecció pel seu assagisme literari, de gran solatge intel·lectual i volada expressiva. Això, però, no obsta perquè considere que la seua obra cívica –amb Nosaltres els valencians de nau capitana– ha estat la biga mestra del pensament progresssista sobre el país. Així ho han reconegut sociòlegs com Salvador Giner, historiadors com Josep Fontana o economistes com Ernest Lluch. Nosaltres els valencians va capgirar de dalt a baix la reflexió sobre la identitat col·lectiva dels valencians, les nostres lectures del passat i les eventuals propostes de valor estratègic. “Són llibres que m’hauria agradat llegir, no escriure”, em va declarar ell mateix en aquelles Converses, “però els vaig escriure jo i en continue mantenint el contingut”.
En vida i després de mort, Joan Fuster va ser insultat i perseguit per l’extrema dreta valenciana –universitària, institucional i mediàtica. Una persecució que va arribar a l’atemptat amb bombes –sense que se n’haja detingut els autors. Criminalitzat a la premsa. Suposadament “revisat” per deixebles que projectaven en Fuster la pulsió freudiana contra el pare que cal matar. Discutit per la literatura groga de l’anomenada Tercera Via. Anatemitzat com a ”essencialista” sense que els autors de l’estigma hagen explicat mai què significa aquest concepte que s’endinsa en l’obra d’Aristòtil o Parmènides! Sempre silenciat per l’establishment incòmode davant de l’heterodòxia.
Però, un quart de segle després, no conec cap proposta sociocultural per al País Valencià: l’únic antídot contra l’espanyolisme calidoscòpic que patim. En la versió nacionalcatòlica de la dreta, en la versió del regeneracionisme orteguià de l’esquerra de la Puerta de Alcalá o en la versió renaixentista del “terreno” que ha assumit l’antiintel·lectualisme com a tret d’orgullosa identitat. Convindria que llegírem Fuster sense ulleres prejudicioses ni interessos predeterminats, tal com va fer, per exemple, Terry Eagleton en Why Marx was right. En aquest llibre, Eagleton repassa els 10 arguments que s’han fet servir al llarg de la història per a desprestigiar l’obra de Karl Marx: anacrònic, teòric (i no pràctic), determinista, utòpic, economicista o estatista, entre els que recorde de memòria. Eagleton les discuteix una per una amb paciència benedictina, amb rigor i sentit de l’humor, trets marca de la casa. Eagleton ens recorda que Sigmund Freud és esmenable, però que la seua obra és vigent; que Alfred Hitchcock no va fer pel·lícules sempre perfectes però que és el gran pioner del cinema actual, entre altres paral·lelismes. “Hi ha hagut alguna vegada un pensador més caricaturitzat que Marx?”, es pregunta com a conclusió Eagleton.
Després de la lectura de Why Marx was right, em fa l’efecte que Eagleton hauria d’haver titulat el seu llibre Per què els antimarxistes no tenen raó! Vostès mateixos poden, si volen, establir equivalències. Potser, pense entre mi, algú s’hauria de posar a redactar un assaig del qual jo li regale el títol: Per què els antifusterians no tenen raó! Mentre arriba aquest llibre, vull destacar que ningú ha expressat d’una manera més directa el meu pensament sobre Joan Fuster i la seua obra cívica que Rafael Ll. Ninyoles: “Les intuïcions assagístiques de Joan Fuster tenen ara més raó que quan les va formular el 1962”.
