Si una nit d’estiu...

Aquella nit de juny no fou diferent a les dels dies anteriors; inexplicablement, l’estiu no havia seguit la primavera. Al fred i la boira groguenca que havien acompanyat els tres viatgers des que havien eixit de Londres un mes abans, s’afegiren nevades persistents de flocs grisos, talment com cendra gelada, durant l’estada a Vil·la Diodati, una casa de camp a prop de Ginebra, davant del llac Léman, envoltada de vinyes i escortada pels perfils imponents dels Alps, que havia llogat lord Byron. Després de sopar frugalment, el poeta i aventurer els reuní, junt amb el seu metge personal, el bell i dòcil Polidori, a la sala principal. Mary, asseguda a la vora de la llar, de cara als grans finestrals, al costat de la seua germanastra Claire, que solia acabar inconscient per la ingesta compulsiva d’alcohol, escoltava en silenci les apassionants converses que mantenien Shelley, el seu company, i l’excèntric amfitrió. Amarats per la tèrbola lucidesa que els propiciava l’opi i el vi que bevien en cranis humans, tots dos fantasiejaven sobre els poders que habiten les entranyes de la terra, els experiments amb electricitat d’Andrew Crosse i Erasmus Darwin i la naturalesa del fluid vital que atorga energia al cossos vius, mentre Polidori intentava introduir rigor científic en la tertúlia.

Richard Rothwell, Retrat de Mary Shelley, 1840

La vetllada, però, adquirí un caire diferent quan Byron, que anava vestit amb una túnica llarga brodada amb fils púrpura i turquesa i un exòtic turbant de seda, s’alçà dret, es col·locà al costat d’un dels canelobres i recità en veu alta els primers versos de Christabel,de Coleridge. L’estrany efecte que causà en els seus convidats la història de la lasciva difunta que havia tornat de la tomba l’incità a continuar amb la lectura d’un parell de relats d’espectres recollits a Phantasmagoriana, una antologia alemanya traduïda al francès que sempre portava darrere. Engrescat per les reaccions de Shelley i Polidori, que la barreja de drogues i alcohol encara atiaven més, Byron proposà al grup un joc literari: engendrar l’embrió d’un conte de terror. Els dos poetes, d’anhels volubles i atenció dispersa, oblidaren aviat el repte; tanmateix, en la ment de la jove i inexperta Mary es barrejaren les imatges sublims dels glaciars dels Alps, l’energia galvànica que alimentava les violentes tempestes de llamps d’aquell any sense estiu, el record dels gravats del visionari William Blake, l’inquietant retorn del sepulcre de Christabel i els experiments alquímics amb cadàvers que havia dut a terme el Doctor Dippel, quasi un segle abans, al castell de Frankenstein, a Darmstadt. I aquella nit de juny del 1816, Mary Shelley començà a somiar el monstre híbrid d’ulls morts de color safrà, una de les criatures més pertorbadores de la literatura universal.

 

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.

Publicitat
Publicitat