'Este' o 'aquest' com a paradigma del desficaci

20 juny 2017 01:00h

Conversava l’altre dia amb un bon amic i company sobre tot això de l’estat de la llengua i de les diferents posicions, sempre irreconciliables, al voltant de qualsevol tema que emane un mínim tuf de lingüístic. L’amic, un gran professional com a corrector i assessor lingüístic amb més de quinze anys d’experiència, em comentava que un dels “criteris” més importants hui en dia per a triar el model de llengua que utilitza en alguns treballs que fa era el “qui paga mana” ancestral, un argument, deixeu-m’ho dir, inqüestionable. Tanmateix, en el seu raonament s’intuïa una certa dosi de resignació, perquè realment tot el bagatge lingüístic adquirit durant tants anys d’ardu treball es resumia, com sempre que passa quan parlem de llengua, en factors completament aliens als estrictament lingüístics.

Això, que no va passar de ser una conversa entre companys que s’intenten dedicar professionalment a aquesta activitat d’alt risc que és la correcció al País Valencià, em va fer reflexionar sobre un altre dels grans temes que ara per ara estan damunt la taula: el model lingüístic que s’ha de fer servir per a la nova radiotelevisió valenciana.

Avance en primer lloc que de cap manera em posicionaré perquè, honestament, em té absolutament igual. I ho dic així, sense embuts. Crec que de moment el que cal és deixar treballar els professionals que s’hi estan dedicant perquè, n’estic segur, intentaran assolir un resultat d’acord a les necessitats que actualment té la nostra llengua, i la principal és omplir el buit mediàtic que la manca d’una radiotelevisió pública de qualitat i en valencià durant tant de temps ha produït en la nostra societat.

Dit això, el que sí que crec és que cal posar una miqueta de sentit comú i no matar l’emissari abans d’escoltar-lo. I és que, el bombardeig d’articles sobre el model que es farà servir és constant. I més greu encara, des de llocs públics amb una dimensió mediàtica, pel que fa al tema de la llengua, molt rellevant. Això sí, no seré jo qui negue la llibertat d’expressió a ningú, només faltaria, i menys a gent que ha demostrat sobradament, amb el seu bon treball, que està molt capacitada per a parlar del tema. Tanmateix, considere honestament que caldria deixar un marge de maniobra a qui s’hi està dedicant a treballar i no a parlar, veritat?

En el centre de la polèmica, entre altres coses, hi situen el registre formal i la necessitat que els “mots genuïns i més usats pels valencians” passen a formar part definitivament d’aquest registre, i una bona manera seria que foren d’ús habitual en les emissions d’À. (el nou nom per a la RTVV). Entre línies, el de sempre, la incomoditat amb tot allò que vinga del nord. Posem un exemple que per a mi és paradigmàtic de tota aquesta situació: l’ús dels demostratius reforçats (aquest/aqueix) o simples (este/eixe). Ara mateix, en el model que fa servir la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) s’usa este, però en la Gramàtica normativa valenciana (GNV), publicada per l’AVL–cal no oblidar-ho–, els reconeix com a igualment normatius i, a més, en absoluta igualtat de prelació, i explica que tant les formes reforçades com les no reforçades “són pròpies del valencià, i resulten igualment vàlides” (GNV, p.132). Encara més, hi recull que en l’àmbit escrit predominen les formes reforçades. Per altra banda, la preferència de les formes no reforçades dels demostratius s’assigna a àmbits on predomina l’oralitat, “les formes simples són generals en la llengua oral, i són majoritàries en la ràdio, en la televisió [...]”. I així podríem començar a enumerar casos esquizofrènicament polèmics com els incoatius amb increment o sense (parteix o partix), o gran quantitat de lèxic, com ara esmorzar, servei o feina, que s’acostumaven a fer servir en registres formals i ara sembla una aberració usar-los en aquest tipus de registre.

El que m’agradaria fer veure d’alguna forma és la inseguretat que suposa per a tota la nostra comunitat lingüística aquesta situació. Cal pensar que ara per ara tenim una renovació aprovada des del 2016 de la Gramàtica de la llengua catalana, però no reconeguda encara per l’AVL, un model lingüístic diferent a les universitats, administració pública i AVL i un constant degoteig de polèmiques que no ajuden en absolut a la cohesió necessària per a crear un model definitiu. Tornaré a insistir que tothom ha de dir la seua, clar que sí, però no suporte de cap manera les etiquetes que posen a les paraules classificant-les com a més o menys valencianes, perquè tota aquesta voràgine destrossa la necessitat de mostrar un model de referència unitari i fàcil d’entendre i d’aprendre a tot el domini lingüístic. I també que siga fàcil d’ensenyar, perquè podríem preguntar a un professor de valencià del nostre país si ensenya als seus alumnes que cal usar aquest o este, o si està ensenyant, per exemple, el nou llistat de diacrítics que ha aprovat la Secció Filològica de l’IEC.

Finalment, assumisc sense cap tipus de vergonya que els arguments exposats en aquest article no són, com em deia un company no fa massa temps, gens originals ni innovadors, ni tampoc he trobat la fórmula que resolga una situació que tots estem d’acord que cal solucionar. Això, estimats responsables, és cosa vostra, i potser millor si ho feu junts i ens ajudeu també als qui, humilment, ens intentem guanyar la vida amb això...

Subscriu-te al nostre butlletí per rebre les últimes novetats al teu correu.
next