El dia 19 de juny de 1707, pocs dies abans d’ordenar la publicació dels decrets de Nova Planta, Felip V va ordenar que la ciutat rebel de Xàtiva fóra despoblada, arrasada, espoliada i cremada fins els fonaments. El rei victoriós se’n va pujar tant a la figuereta que fins i tot li volgué canviar el nom i la va rebatejar amb una denominació humiliant: Colonia Nueva de San Felipe.
Aquell episodi de venjança va generar uns quants centenars de morts, executats sense pietat pels soldats del general D’Asfeld, que no mirava pèl. Uns altres centenars de famílies tingueren més sort i D’Asfeld els va deixar triar entre dues opcions: o bé s’exiliaven a Catalunya o bé anaven a Castella en qualitat de presoners de guerra. Des de la perspectiva actual, i com per aquell temps no existia el Partit Popular de la Comunitat Valenciana, que hauria triat, sens dubte, la segona opció, fa la impressió que l’elecció no era difícil. D’aquella manera, els “socarrats” que van sobreviure a la massacre es convertiren en refugiats, com diríem ara, obligats a abandonar les seues cases amb una mà davant i una altra darrere. Perquè quan buidaren la ciutat, els soldats francesos la saquejaren i tots els béns dels vençuts es convertiren en botí de guerra.
La fortuna, o la intervenció sobrenatural de sant Feliu, va impedir que Xàtiva desapareguera del mapa, encara que també tenim dret a imaginar que D’Asfeld i els oficials que l’acompanyaven eren cruels i sanguinaris però no idiotes ni cecs. Probablement decidiren afegir als seus patrimonis palaus i cases senyorials, jardins i monuments que conservem gràcies a l’avarícia dels vencedors.
A l’hora de la veritat, ningú volgué “colonitzar” aquella ciutat cremada i, a poc a poc, algunes famílies de Xàtiva tornaren al seu poble, potser sense recuperar les seues cases, els seus tallers, els seus camps ni els seus béns…
La destrucció sistemàtica de Xàtiva, implacable i desmesurada, m’evoca imatges que podem veure cada dia: les ciutats de l’Orient Mitjà arrasades per les bombes, els monuments destrossats pels bàrbars, les corrues de famílies que fugen de l’infern, obligades a abandonar les seues cases, els seus camps, els seus tallers, els seus oficis, els seus difunts…
Sovint, en tots els conflictes que afecten aquell territori, resulta difícil discernir si els fugitius són víctimes del “terrorisme” o dels exèrcits regulars que maten legalment. En el cas de Xàtiva no hi havia dubte: l’operació d’extermini s’executava perquè ho havia ordenat el rei.
Si algun dia acaben les guerres que ara assolen els escenaris meravellosos de les Mil nits i una nit, si algun dia tots els refugiats escampats pel món poden tornar als seus orígens i recuperar els seus béns, els seus drets i la seua identitat, serà molt difícil que obliden els culpables de la seua desgràcia i més difícil encara que els perdonen. Perquè només els pobles que es resignen a ser colonitzats acaben convertits en colònies.
