Ara fa uns dies s’escampava com la pólvora per les xarxes socials un nyap de traducció d’un conegut diari valencià que feia referència a un homenatge al cantaor Camarón, al qual havien traduït com a “Gambeta”. Tots ens en féiem un fart de riure, perquè sí, perquè els valencians som així: molt de la broma. I així ens va.
De la mà del “Gambeta” vaig fer memòria i em va vindre al cap que fa uns anys un ajuntament va fer un reconeixement al meu treball pels drets lingüístics dels xiquets valencians del qual estic més que agraïda –no cal dir-ho– i del qual n’estava pagadíssima fins que en llegir la notícia a la pàgina web del consistori l’agraïment se’m va fer un poc agre quan vaig veure que el guardó el rebia una tal “Lliris Va picar”, en lloc d’aquesta que us escriu i que té per cognom, com sabeu, Picó. Els anys passen, però, i el temps ens ensenya a relativitzar i, en certa manera, ens fa una mica més “menifots”. És per això que fa uns dies, quan un alumne em va lliurar un treball, al peu del qual indicava que la professora que imparteix l’assignatura és “Lliris Bec”, vaig pensar: “Mira, tu! Llámame como quieras, pero que quede entre nosotros” i sobretot: no passa res si no sabeu ni qui sóc, però, per favor, recordeu el que us he ensenyat i valoreu la literatura –la literatura en la nostra llengua– perquè us ha fet més cultes, més rics, més crítics i, a més, us ha divertit durant un semestre.
Amb tot, malgrat el meninfotisme en què de vegades tinc ganes d’instal·lar-me perquè pensar constantment i protestar i repetir sempre el mateix arriba un moment en què cansa, no puc evitar córrer a la meua prestatgeria i agafar dos llibres a l’atzar: Mujercitas, de Plaza&Janés Editores i Orgullo y prejuicio de Cátedra. Les autores les coneixem de sobres: L. M. Alcott i J. Austen. Però, i els traductors? La segona du en portada el nom de l’editor, José Luís Caramés, que va fer una gran tasca d’anotació, etc., no ho pose en dubte. Tanmateix, és ell el traductor? No. La traductora és María Antonia Ibáñez. Ho trobe en la tercera pàgina en lletra petita. Pel que fa a Mujercitas, el copyright de la traducció és de l’editorial Molino. Ni rastre de l’autor de la traducció.
Segur que si pensem en traductors històrics ens en vindran al cap alguns com Carles Riba, per exemple, o Andreu Nin. Tanmateix, si preguntem per traductors actuals el més probable és que el primer que ens vinga al cap siguen el Salt o el Softcatalà. És o no? N’esmentaré alguns que no són automàtics: Laura Freixas, Montserrat Abelló, Lluís Solà i Sala, César Rendueles o Deborah Bonner, només per esmentar-ne uns pocs. El que passa és que els traductors –els de pell i os– encara continuen sent invisibles malgrat que l’èxit de les novel·les fora del seu àmbit lingüístic va lligat en gran mesura a la seua bona praxi. D’ells depén en definitiva la globalització de les literatures.
És per això que m’indigna que periòdics de renom, ajuntaments i institucions diverses encara continuen jugant-se els textos únicament al joc de daus d’un traductor automàtic. I això passa. És una qüestió de responsabilitat i compromís lingüístic indefugible que en cada consistori, en cada periòdic, en cada empresa del nostre territori hi haja almenys un traductor i/o un tècnic lingüístic que revise i garantisca la correcció i qualitat dels nostres escrits. Mentre manen la deixadesa i la desconsideració envers els traductors i els professionals de les humanitats, seguirem sent el que som: un país molt de la broma. Menjant Gambeta.
