L’altre dia, mentre veia una sèrie americana que ara no fa al cas, una de les protagonistes deia que qualsevol dia pot ser diumenge de vesprada. O, com bé va remarcar Joan Fuster: “Tot demana entrenament. Fins el dolor”. No sé si és culpa de la cultura pop més actual (literatura i cine per damunt de tot), però estem acostumats a associar el diumenge amb una sensació de neguit i tristesa dignes d’un drama dels que solen posar a Antena 3 els dissabtes de vesprada. Amb tot i això, jo opine que el fet de viure una època tan deshumanitzada (pel que fa als sentiments i a mostrar-se com u és en realitat) deixar la merda brollar a través dels nostres propis “diumenges” ens apopa un poc més al nostre centre. Com tot, hi ha moltes formes de “buidar la motxilla”, i una de les més fàcils és a través de la música. No seré jo qui vinga a descobrir que la quantitat de música en la nostra llengua és un somni: més encara si fem extensible el recompte a cançons en català i en mallorquí. I que tenim músics / escriptors de cançons (ho sent, tinc una mena de lluita amb el terme “cantautor”) que ben bé serien dignes de ser reconeguts a la resta de la península. Si em pose a pensar, la cançó més de diumenge que se m’ocorre és “Inventari”, de Pau Alabajos: “Passa l’hivern i no aconseguisc esborrar del record alguns dels moments especials que vam viure durant els dos mesos i els vint-i-un dies que vàrem menjar-nos el món tu i jo”. Sembla mentida vore com la majoria del neguit associat als diumenges sol anar lligat als problemes del cor, a decepcions sentimentals, a parelles trencades… Eixa moguda d’anar com a públic a “Mujeres y hombres y viceversa” i esperar trobar la teua meitat perfecta. Millor que Antònia Font no ho canta ningú: “Mos estimàvem, mos destrossàvem mútuament ses vides, mos acabàvem, mos fèiem companyia, mos caducàvem, mos dedicàvem quasi sempre es dies, mos sexuàvem, mos gastronomíem”. Eixa vindria a ser una descripció bastant acurada del paradigma de perfecció (pel que fa a relacions amoroses) i també és la raó principal per la qual els diumenges existeixen: perquè la perfecció no ho fa. Canta Tardor que si “has aprés a dir mentides quan la veritat fa mal” i… ausades la de coses que canviarien si la gent anara més de cara: dir la veritat, la kriptonita de la nostra generació. Encara que tampoc cal rendir-se tan prompte! Calia que arribara Gener per fer-nos vore que no tots els diumenges són per voler rebolcar-se en la pròpia misèria, sinó que també hi ha espai per a una miqueta d’optimisme: “Saps, saps jo era un pesimista crònic / abans, abans tot era espantar dimonis / i ara no canvie, no canvie / la gràcia que tens quan camines”. He vist un somriure per ahí? Relax, que no oblide que estic parlant de la tristor dominguera. Com bé diu el català Sanjosex: “No pot ser estar tan sol, aquí està fallant quelcom”. Amb tot i això, després d’aquest exhaustiu anàlisi, no puc més que acabar aquesta columna citant (de nou) el mestre Fuster: “L’amor ens permet de ser imbècils impunement”.
